L'equip de guàrdia de la Gran Enciclopèdia de Mallorca, és a adir, les persones que treballen de cap a cap d'any per posar al dia aquesta obra, una de les feines més lamentables i habituals que té consisteix a «tancar» veus: això vol dir la data de la mort de les persones finides que, en l'edició inicial o en la primera actualització, encara eren vives. Res de l'altre món, és clar, però en aquesta feina de guàrdia les morts esdevenen dades, diríem, per a la història. Fa dies que servidor vaig passar a aquest equip una dada amarga, la de la mort d'Emili Albadalejo, o sia Emili Alba, pintor nascut a Barcelona el 1917. La da era a marga per vàries raons, més enllà de l'amargura que acompanya la mort d'un amic i del pòsit de dolor que deixa en altres amics i en familiars. L'Emili era pare de dos fills, i es va establir a Mallorca per viure prop de la filla, Sílvia, ex de Ricard Pla, el gran periodista esportiu de Televisió Espanyola. L'Emili, a Mallorca, s'havia integrat en un grup típics de catalans, aquests que es veuen almenys un cop per setmana, fan incursions gastronòmiques i es conten acudits. Sol ser gent alegre i enyoradissa, però a la catalana manera, això és, fent atenció a la vida catalana però vivint a la mallorquina. Ara mateix, pens en el bon fotògraf Josep Planes "i en tants d'altres. De l'Emili, l'Enciclopèdia en diu poques coses, perquè no és una enciclopèdia universal, sinó la de Mallorca, i el pintor Alba, des que es va establir aquí, no es va decidir veritablement a exercir el seu art. No obstant, s'ha de tenir present que de jove s'integrà en el grup Barcelona, la feina del qual ha estat injustament eclipsada per la de Dau al 7, però que a poc a poc torna a emergir a la superfície de la historiografia de l'art català. Durant els 40 o 50, sobretot, Emili Alba va contribuir amb el seu ofici i la seva inspiració a radicalitzar i enriquir un panorama artístic mancat d'alegria i d'al·licients. Després, l'atzar el va dur a un periple per terres colombianes, on va decorar esglésies i on va afegir alguns capítols a un currículum ben estimable d'exposicions per Europa i Amèrica Llatina. De retorn a la Península, aquest nòmada irremeiable muntà estudi a Tarragona, però el mateix atzar atzarós va voler que desembarcàs finalment a Mallorca. Aquí, possiblement el gran pintor que hi havia dins ell ja havia sofert l'erosió del desencant, i a poc a poc hi incorporà, al seu inventari de costums, el costum de no pintar. Als pocs amics que mantingueren contacte amb la seva obra, la mort de l'Emili ens deixa una sensació com de sequedat de boca, com si els efluvis del seu desencant haguessin entelat més encara la nostra fe en una justícia terrenal que sempre hauria de reconèixer els mèrits de cada persona, sigui quin sigui el camp on es manifesten. Aquesta sensació, però, és perfectament compatible amb l'íntim orgull d'haver conegut la persona, que superà el pintor en tots els camps. tant, que va acabar fent-li ombra.