Si hi ha alguna pregunta de bon de veres desmoralitzadora és aquesta: ¿què es pot dir quan ja no es pot dir res que tengui la més petita utilitat "encara que sols sigui com una contribució infinitesimal a la formació d'una opinió pública un poc responsable (tasca per si mateixa més aviat utòpica)? ¿Què es pot dir quan, de fet, tot està ja dit, i de fa temps? Perquè el silenci pot, eventualment, resultar consistent o fer paret a nivell individual, però mai a nivell col·lectiu.
Quan ja no es pot dir res d'una situació és que s'ha entrat dins l'àmbit de la irracionalitat. Tal és el cas de la brutal i diària confrontació palestino-israeliana, d'una vertadera guerra de fet, perquè ja cal parlar d'una vertadera guerra a mort, malgrat la desigualtat dels contendents; uns contendents salvatges infectats per l'odi més ídem que semblen coincidir en un sol punt, combregar en un sol punt de doctrina estratègica, l'únic principi que dóna alguna coherència al fibló dels esdeveniments i a tanta sagnant malvestat: l'avorrible principi que proclama que «quan pitjor, millor». En efecte, tant la immensa majoria dels palestins com les forces polítiques "majoritàries també, per ara" que donen suport al govern del gran provocador de la present Intifada, Ariel Shalom "amb aquella infausta i realment infame visita a l'esplanada de les mesquites de Jerusalem, un acte de provocació descarada que no perseguia res més que recuperar el lideratge del Likud, del seu partit polític, i, en definitiva, fer-se seu el poder polític", ni els uns ni els altres, cal insistir-hi, semblen tenir cap altre objectiu estratègic.
Però la irresponsabilitat del govern actual d'Israel no ens pot fer oblidar tampoc la gran responsabilitat de tots els grups terroristes palestins i, especialment, del mateix Iàsser Arafat, el refús de l'acord ofert a Camp David pel govern d'Ehud Barak és el factor desencadenant més decisiu de la terrible situació actual, l'opció ben conscient pel «quan pitjor, millor» amb totes les conseqüències presents i les que encara vendran.
En el fons, per no comptar Arafat amb suficient recolzament o pel que sigui, tot fa pensar que "almanco des de les darreres fracassades reunions a Camp David sota l'ègida de Bill Clinton", l'Autoritat Nacional Palestina no ha tengut cap interès en arribar a cap pacte negociat amb Israel. En el fons, tot sembla indicar que tant Iàsser Arafat com tots els grups terroristes continuen confiant que l'immens poder demogràfic, econòmic i polític de la Gran Nació Àrab "que, de moment, per molt que conciti tantes connivències i entusiasmes fora mida, no passa de ser un mite" s'imposi per la força damunt l'Estat d'Israel, a la major glòria d'Al·là i del seu Profeta!
Naturalment, mentre la classe política dels diferents Estats àrabs no li facin entendre i assimilar a Arafat i als seus que això és somiar truites, i mentre que "de l'altre costat" no s'imposi clarament a les urnes una majoria assenyada favorable a una pau negociada "en línia amb el que propugna el Moviment Pau Ara, existent des de fa uns anys dins la societat civil israeliana" no podrà albirar-se cap eventual via de sortida del terrible impasse actual. És clar que el present desastre durarà encara molt de temps "per a espant i escàndol de l'opinió pública mundial", especialment perquè, tot garbellat, difícilment podem esperar una actitud molt més intervencionista i compromesa per part dels EUA i de la mateixa Unió Europea.
