Si hi ha alguna pregunta de bon de veres desmoralitzadora és
aquesta: ¿què es pot dir quan ja no es pot dir res que tengui la
més petita utilitat "encara que sols sigui com una contribució
infinitesimal a la formació d'una opinió pública un poc responsable
(tasca per si mateixa més aviat utòpica)? ¿Què es pot dir quan, de
fet, tot està ja dit, i de fa temps? Perquè el silenci pot,
eventualment, resultar consistent o fer paret a nivell individual,
però mai a nivell col·lectiu.
Quan ja no es pot dir res d'una situació és que s'ha entrat dins
l'àmbit de la irracionalitat. Tal és el cas de la brutal i diària
confrontació palestino-israeliana, d'una vertadera guerra de fet,
perquè ja cal parlar d'una vertadera guerra a mort, malgrat la
desigualtat dels contendents; uns contendents salvatges infectats
per l'odi més ídem que semblen coincidir en un sol punt, combregar
en un sol punt de doctrina estratègica, l'únic principi que dóna
alguna coherència al fibló dels esdeveniments i a tanta sagnant
malvestat: l'avorrible principi que proclama que «quan pitjor,
millor». En efecte, tant la immensa majoria dels palestins com les
forces polítiques "majoritàries també, per ara" que donen suport al
govern del gran provocador de la present Intifada, Ariel Shalom
"amb aquella infausta i realment infame visita a l'esplanada de les
mesquites de Jerusalem, un acte de provocació descarada que no
perseguia res més que recuperar el lideratge del Likud, del seu
partit polític, i, en definitiva, fer-se seu el poder polític", ni
els uns ni els altres, cal insistir-hi, semblen tenir cap altre
objectiu estratègic.
Però la irresponsabilitat del govern actual d'Israel no ens pot
fer oblidar tampoc la gran responsabilitat de tots els grups
terroristes palestins i, especialment, del mateix Iàsser Arafat, el
refús de l'acord ofert a Camp David pel govern d'Ehud Barak és el
factor desencadenant més decisiu de la terrible situació actual,
l'opció ben conscient pel «quan pitjor, millor» amb totes les
conseqüències presents i les que encara vendran.
En el fons, per no comptar Arafat amb suficient recolzament o
pel que sigui, tot fa pensar que "almanco des de les darreres
fracassades reunions a Camp David sota l'ègida de Bill Clinton",
l'Autoritat Nacional Palestina no ha tengut cap interès en arribar
a cap pacte negociat amb Israel. En el fons, tot sembla indicar que
tant Iàsser Arafat com tots els grups terroristes continuen
confiant que l'immens poder demogràfic, econòmic i polític de la
Gran Nació Àrab "que, de moment, per molt que conciti tantes
connivències i entusiasmes fora mida, no passa de ser un mite"
s'imposi per la força damunt l'Estat d'Israel, a la major glòria
d'Al·là i del seu Profeta!
Naturalment, mentre la classe política dels diferents Estats
àrabs no li facin entendre i assimilar a Arafat i als seus que això
és somiar truites, i mentre que "de l'altre costat" no s'imposi
clarament a les urnes una majoria assenyada favorable a una pau
negociada "en línia amb el que propugna el Moviment Pau Ara,
existent des de fa uns anys dins la societat civil israeliana" no
podrà albirar-se cap eventual via de sortida del terrible impasse
actual. És clar que el present desastre durarà encara molt de temps
"per a espant i escàndol de l'opinió pública mundial", especialment
perquè, tot garbellat, difícilment podem esperar una actitud molt
més intervencionista i compromesa per part dels EUA i de la mateixa
Unió Europea.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.