Un altre: Henry James. Podeu afegir el nom d'un dels més grans
novel·listes nord-americans a la llista dels que associen els
ametlers en flor a la primavera. No li ho hem de tenir en compte,
sobretot havent escrit novel·les com La princesa Casamassima o
Washington Square. Però ha estat a Daisy Miller on servidor l'he
trobat en aquesta falta: tan comprensible, d'altra banda, ja que,
ben mirat, quina imatge il·lustraria millor la primavera que
l'ametler en flor? Ara que ja s'han despullat dels pètals blancs o
roses "o morats, també", llueixen un verd que per ventura és el
verd amb més personalitat de tots quants aquests dies encatifen el
país. No sé si amb els amtlers la poesia local ha comès una petita
injustícia: els ha ofegat en lirisme quan es vestien de blanc; i en
mudar-se de verd els ha sepultat en l'oblit.
Mirau: si sou urbanites, animalons de l'asfalt, haurieu
d'aprofitar aquests dies per fer una ullada a fora vila. Ara és el
moment més que cap altre, en què la terra es mostra mare afanyosa,
excipient de vida. Totes les lliçons que us puguin donar sobre la
necessitat peremptòria de no fer ni una passa més cap a
l'esterilització de la terra, ara són molt més bones de comprendre:
aquests verds les fan irrepetibles. Però, sobretot, hi podem
aprendre una altra lliçó, que té molt a veure amb els segles de
feina que hi ha darrere la conformació d'aquest paisatge, tan
primorosament repartit, tan ple de fites "colls de pou, síquies,
alguna sínia encara, aljubs, clapes de canyar i d'ullastres,
camades, clapers", tan treballat perquè cada pam de terra ajudi a
arrodonir l'anyada. Tots hi tenim molt a aprendre, en aquesta
terra: a cada moment, a cada estació de l'any, amb qualsevol llum
"recordau Salvador Espriu: «... He mirat aquesta terra». Ben cert,
el paisatge pertany més a la història que no a la geografia. La
geografia hi posà la matèria primera, però les mans dels homes i de
les dones, amb les eines i les bèsties, hi organitzaren la
presència de la vida.
Quan es mira el pla, quan contemplau els oliverars de la
muntanya, es fa costa amunt concebre que tants de congèneres
nostres hi volen desenvolupar les seves estratègies de depredadors;
i que tants d'altres hi vessen la indiferència més inabordable.
Voler defensar aquesta terra encara és, per molts, una forma iniqua
d'oposar-se al progrés, ja que no se l'expliquen més que amb la
devastació del paisatge com a primera providència. Uns altres
congèneres miren i callen. Saben que si un dia els pagesos "ni que
siguin els que ara, conreant, hi perden doblers" donen pas a la
fonollassa, aquest país perdrà caràcter i es diluirà l'atractiu per
als externs que vénen de turisme. Creuen que això no passarà mai.
Però, en qualsevol cas, no estan disposats a sentir-se part d'un
tot comunitari, d'una cadena en la qual tots som necessaris i en la
qual ja sobren algunes coses: altrament, haurien d'assumir
responsabilitats, d'alguna manera haurien de contribuir a mantenir
el país com el podeu veure aquests dies, en què el Déu més exigent
se'n sentiria orgullós. Però aquests conciutadans nostres han
superat de molt els sicilians de Lampedusa: són més que déus, i per
tant no tenen cap raó per reconèixer ni per agrair. I molt menys
encara per sentir-se orgullosos del que ells no han fet.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.