algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 16°
16°

Paisatge

Un altre: Henry James. Podeu afegir el nom d'un dels més grans novel·listes nord-americans a la llista dels que associen els ametlers en flor a la primavera. No li ho hem de tenir en compte, sobretot havent escrit novel·les com La princesa Casamassima o Washington Square. Però ha estat a Daisy Miller on servidor l'he trobat en aquesta falta: tan comprensible, d'altra banda, ja que, ben mirat, quina imatge il·lustraria millor la primavera que l'ametler en flor? Ara que ja s'han despullat dels pètals blancs o roses "o morats, també", llueixen un verd que per ventura és el verd amb més personalitat de tots quants aquests dies encatifen el país. No sé si amb els amtlers la poesia local ha comès una petita injustícia: els ha ofegat en lirisme quan es vestien de blanc; i en mudar-se de verd els ha sepultat en l'oblit.

Mirau: si sou urbanites, animalons de l'asfalt, haurieu d'aprofitar aquests dies per fer una ullada a fora vila. Ara és el moment més que cap altre, en què la terra es mostra mare afanyosa, excipient de vida. Totes les lliçons que us puguin donar sobre la necessitat peremptòria de no fer ni una passa més cap a l'esterilització de la terra, ara són molt més bones de comprendre: aquests verds les fan irrepetibles. Però, sobretot, hi podem aprendre una altra lliçó, que té molt a veure amb els segles de feina que hi ha darrere la conformació d'aquest paisatge, tan primorosament repartit, tan ple de fites "colls de pou, síquies, alguna sínia encara, aljubs, clapes de canyar i d'ullastres, camades, clapers", tan treballat perquè cada pam de terra ajudi a arrodonir l'anyada. Tots hi tenim molt a aprendre, en aquesta terra: a cada moment, a cada estació de l'any, amb qualsevol llum "recordau Salvador Espriu: «... He mirat aquesta terra». Ben cert, el paisatge pertany més a la història que no a la geografia. La geografia hi posà la matèria primera, però les mans dels homes i de les dones, amb les eines i les bèsties, hi organitzaren la presència de la vida.

Quan es mira el pla, quan contemplau els oliverars de la muntanya, es fa costa amunt concebre que tants de congèneres nostres hi volen desenvolupar les seves estratègies de depredadors; i que tants d'altres hi vessen la indiferència més inabordable. Voler defensar aquesta terra encara és, per molts, una forma iniqua d'oposar-se al progrés, ja que no se l'expliquen més que amb la devastació del paisatge com a primera providència. Uns altres congèneres miren i callen. Saben que si un dia els pagesos "ni que siguin els que ara, conreant, hi perden doblers" donen pas a la fonollassa, aquest país perdrà caràcter i es diluirà l'atractiu per als externs que vénen de turisme. Creuen que això no passarà mai. Però, en qualsevol cas, no estan disposats a sentir-se part d'un tot comunitari, d'una cadena en la qual tots som necessaris i en la qual ja sobren algunes coses: altrament, haurien d'assumir responsabilitats, d'alguna manera haurien de contribuir a mantenir el país com el podeu veure aquests dies, en què el Déu més exigent se'n sentiria orgullós. Però aquests conciutadans nostres han superat de molt els sicilians de Lampedusa: són més que déus, i per tant no tenen cap raó per reconèixer ni per agrair. I molt menys encara per sentir-se orgullosos del que ells no han fet.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.