cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín:
16°

L'escamot dels bojos

Aquesta història va contar-me-la Jean a un cafè de Marsella. No ens coneixíem, encara que tot just entrar-hi vaig reparar en la seva presència. Ocupava una taula, prop de la finestra, i mirava el carrer, aliè a tot allò que l'envoltava. Era vell i usava boina. De tant en tant, pegava dues calades seguides a la cigarreta que li penjava dels llavis, i la cara li desapareixia momentàniament rere un vel de fum. Tant li era qui entrava o sortia, de manera que no alçava els ulls quan s'obria la vidriera d'entrada. Això no obstant, va sortir del seu embadaliment en sentir que jo i el meu acompanyant parlàvem en mallorquí. Fent gala d'un vigor que mai no li hauríem atribuït, va aixecar-se de la cadira i va venir cap a nosaltres amb la mà dreta estesa per endavant. Ens va convidar a seure amb ell. Era mallorquí també, ens va dir en un català afrancesat, i fins a l'any trenta-nou li deien Joan. El juliol del trenta-sis, va embarcar-se en el port de Palma cap a Barcelona amb la intenció d'assistir a l'Olimpíada Popular. Partia per uns dies, no per a tota una vida. Aquesta era, almenys, la seva intenció, però la guerra va decidir per ell. Va participar en l'apaivagament de la rebel·lió militar de la capital catalana i, afiliat al Partit Comunista, va exercir de comissari polític en el front de l'Ebre. En caure Catalunya va passar a França, al camp de refugiats d'Argelès. En va poder sortir, del camp, perquè madame Madeleine, una camarada que regentava una fonda a Marsella, el va reclamar per a fer de cambrer a ca seva. Després, en entrar els alemanys a França, va apuntar-se a la resistència i, en saber-se perseguit, va fugir a les muntanyes amb un grup de partisans. Ens va contar un seguit d'aventures, més o manco idèntiques a altres aventures de guerra que ja coneixíem. Tanmateix n'hi havia una que ens va cridar força l'atenció. Era la que feia referència a l'escamot dels bojos. Ens va explicar la història següent. En retrocedir els alemanys cap a París, els partisans reberen ordre de fustigar-los. Quan un exèrcit es retira precipitadament ho fa en desordre i deixa espais de territori sense cobrir. Per un d'aquests forats va infiltrar-se, involuntàriament, el grup de Jean, de manera que s'avançaren al gruix de l'exèrcit alemany. No ho sabien, és clar. Ho saberen més tard. A hora foscant, arribaren a un llogaret de les rodalies de París, i els veïns els sortiren a rebre entusiasmats. En un tres i no res organitzaren una festa. Encengueren bombetes de coloraines en el balcó de l'ajuntament i aparegueren banderes a les finestres de moltes cases. Algú va tenir cura d'endegar un gramòfon a la plaça més cèntrica, i ben aviat van concentrar-s'hi el centenar de veïns. Congeniaven amb els partisans, els veïns, i bevien vi que ningú no sabia d'on havia sortit. De sobte, un tiroteig espès que provenia del camí d'entrada a la població, els va recordar que estaven en guerra. Així que els veïns es refugiaren a les seves cases respectives i els partisans s'apostaren prop de l'església i de l'ajuntament. Al cap d'una estona, aquests, que eren a l'aguait, veren apropar-se una comitiva de mitja dotzena d'esparracats, armats amb escopetes i metralladores, llevat d'un que en tenia prou a fer caminar un ase, encara que fos a bastonades. En arribar a la plaça no varen perdre el temps. S'alinearen davant l'animal amb les armes a punt i, a una ordre del que els comandava, el tombaren amb una descàrrega de fuselleria. Els partisans no podien refer-se de la sorpresa. Què havien fet aquells ximples? No ho acabaven d'entendre, és clar. De manera que sortiren dels seus amagatalls i els demanaren explicacions. Era un cochon, li va dir el que comandava. Era un ase, li va respondre Jean. Tanmateix, no s'entengueren, ja que l'altre va insistir que era un porc perquè transportava les beasses plenes de queviures per als nazis que acabaven de matar. Aleshores els partisans s'adonaren que el cap d'aquells patriotes no regia amb normalitat. Amb habilitat i bones maneres pogueren saber que estaven internats a un hospital mental i que un metge, potser davant la por que els alemanys en la seva retirada els assassinassin, els va bastir d'armament i els va obrir la porta. L'hospital era a uns quilòmetres del llogaret, de manera que els partisans comprengueren que amb el seu ímpetu per foragitar l'enemic havien avançat més del compte i es trobaven en terreny enemic. Sortosament, la topada que havien tingut els bojos amb l'escamot d'avançada havia estat providencial per a les seves vides, perquè els hauria sorprès a la plaça celebrant la victòria. Tanmateix, s'havien de posar en marxa si no volien que l'exèrcit que retrocedia cap a París els capolàs. Trobarien els soldats morts enmig de la carretera, els alemanys, i farien un escarment. Així que els partisans reuniren els veïns a la plaça, i decidiren refugiar-se tots plegats a una mina de carbó abandonada que hi havia prop d'allà. Anaven a posar-se en camí, quan la mitja dotzena de bojos va enfilar-se al campanar i va començar a fer voltar les campanes per fer saber a París que la llibertat era pròxima. Amb aquell escàndol, l'enemic arribaria en deu minuts. I si els agafaven i els sotmetien a tortura dirien tot d'una que els altres eren a la mina. No sabien com llevar-se'ls de sobre. I calaren foc a l'església amb els bojos dedins. Li va tremolar la veu, a Jean, quan va contar el final. «La guerra "va dir" ens obliga a fer coses que no voldríem». En arribar la pau va casar-se amb madame Madeleine, i es va fer taverner. Tot i que va enviudar, mai no va tornar a Mallorca. Li'n vaig demanar el motiu. «Je suis français», em va dir amb orgull. Va beure un glop de vi, i després de fer petar la llengua, afegí: «Quan un abandona un indret, mai no ha de girar-se cap enrere».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.