Maria Sintes o el silenci de gènere

En la vida de la senyora Sintes hi ha dues biografies paral·leles. La primera ha transcorregut a la vista de tothom, més o menys. S'ha prodigat, com en milions i milions de dones, en un àmbit estrictament domèstic, ocupant-se d'allò que els resclosits registres civils anomenaven "a la castellana, és clar", «sus labores». L'altra, en canvi, ha estat una mena de vida oculta, feta en secret i closa a una qualsevol notorietat pública. Una existència descabdellada amb certa nocturnitat, i sostreta a tota forma de projecció exterior, com un qui tem que la mestressa de casa sigui amonestada per compartir les obligacions pròpies de la condició de dona amb afers reprovables, femeninament impropis i rubescents. Només quan la primera vida s'ha extingit, la segona ha sortit a la claror del dia amb la potència lumínica real que hi contenia.

La vida externa de la senyora Sintes s'ha integrat per dades purament orgàniques: una successió normal de fets acumulatius. Nascuda a Ciutadella per devers els primers anys del segle XX, féu estudis primaris i, excepcionalment, assolí el batxillerat. Casà, quan li arribà l'hora, amb Ramon Cavaller Triay, i tots dos, felicíssims, tingueren quatre fills, que els han proporcionat una fecunda descendència de dotze néts i set besnéts. Les novetats de la llar, l'educació de la prole, les atencions degudes a l'espòs i als fillets han constituït l'aparença d'una vida de dona absolutament comuna i habitual, d'una normalitat ancestral i exacta. Una vida com tantes n'hi ha a tot arreu, d'abans i d'ara mateix, quan encara ens cal blasmar les desigualtats per raons de sexe que no paren de sovintejar.

L'altre dia, però, la senyora Sintes ha passat avall, a 83 anys, sense provocar maldecaps a ningú, apagant-se com una candeleta de capella que apura les postremes gotes d'oli. Ha marxat amarada del mateix silenci perllongat que ha presidit el curs de tota sa vida. Li han fet exèquies a Sant Francesc i, després, ineluctablement, l'han soterrada per sempre més.

Cantats els funerals, però, la buidor no ha envaït la memòria de la bona senyora. La seva segona vida "l'existència paral·lela quasi secreta" ha irromput, i ens hem trobat amb una dona que feia coses impròpies de la seva condició. Vull dir que feia literatura, que servava una passió delerosa, geomètrica, per la lectura, a la qual només podia lliurar-se'n en l'assossec nocturn de la llar, però sense haver pogut mai compartir-la amb cap tertúlia literària, ni amb cap grup d'escriptors o escriptores, sense fer-ne vida social i personal, sense poder, en definitiva, anar i venir públicament guiada per l'amor a les lletres. Una setmana abans de morir, just a tocar la diada de la Dona Treballadora, els dits octogenaris de la senyora Sintes foren a temps d'acaronar, furtivament, els lloms de la novel·la Pino, brezo y romero que li acabaven d'editar. Era la primera obra que sortia a llum, no pas per cap normalitat literària, sinó per la sorpresa pública que tingueren els menorquins en saber-se que una altra novel·la seva, també inèdita, havia quedat finalista del Premi Planeta de 2001. Fou aleshores que Menorca sencera s'adonà que l'escriptora existia "que la bona senyora domèstica guardava una segona dimensió", i que feia anys que escrivia, a pesar del silenci de gènere que l'ha aclaparat. Quan el vel començava de corre's per a ella, albirant-se la descoberta del gran secret, ha, tristament, passat avall. En el parnàs d'allí hi trobarà, potser, l'aplaudiment merescut que ací li furtaren l'època i la mentalitat en què s'havia educat de joveneta.