M'ho ha contat na Joana, una vella amiga. Temps enrere, madò Francinaina era veïnada seva, en el carrer de la Bosseria. Jo la record com una velleta menuda i delicada, que venia l'Ultima Hora en el carrer d'en Colom, prop de les voltes de la plaça Major. Parl dels anys cinquanta, quan les persones grans d'ara érem infants. Aleshores Palma era una ciutat grisa i provinciana, aparentment sense somnis. Tanmateix, entre les poques coses d'aquells anys que em desperten tendresa, hi ha un lloc per al record de madò Francinaina. Els meus pares solien passar els diumenges horabaixa en el Bar Rosales, regentat per un home descomunal, capaç de dur a la pràctica les entremaliadures més insospitades. S'anomenava Joan Manera, i possiblement hagi estat l'únic esquerrà que ha tingut enginy i penques per a prendre el pèl al Comte Rossi i riure"se'n, d'ell, a la cara. Bé, d'en Joan n'he parlat a altres articles. El cas és que de tornada cap a El Terreno, els meus pares, la meva germana i jo, anàvem a agafar el tramvia a la plaça de la Reina, de manera que travessàvem el carrer de Sant Miquel, la plaça Major, el carrer dels Bastaixos i per avall. Ja he dit on s'apostava madò Francinaina. Passàvem per davant d'ella a hora foscant, quan els vianants escassejaven. I no m'era difícil entendre que aquella velleta era allà perquè necessitava guanyar"se el pa. L'estimava sols de mirar"la. Em fascinava el seu pregó. Cridava: ultimahorai..!, així, tot seguit, com el cant d'un gall. I a continuació afegia: amb les darreres notícies, amb l'assassinat d'ahir o qualsevol cosa que fos notícia. Una vegada mon pare va veure's obligat a tornar enrere, perquè jo m'havia quedat embadalit davant d'ella. Tenia el nas prim i la pell blanca. I els ulls d'un gris clar que il·luminava. Podria descriure"la de cap a peus, tot i que han passat prop de cinquanta anys. Na Joana m'ha fet un regal impagable en dir"me qui era, perquè m'ha permès completar un record que no abandon. A més a més, m'ha informat d'altres coses. Madò Francinaina era bujarrona i tenia dos fills, en Toni i na Catalina. En Toni va emigrar a Alger, quan Alger, per als mallorquins, eren quatre palmeres, una capsa d'havans del Moro Musa i un caramull de somnis. Na Catalina, en canvi, va dedicar"se a fer voltes per Palma. No li va anar malament del tot, ja que va aconseguir un amant amb graduació. Vulgues no vulgues, aquesta va ésser la sortida professional més decent d'infinitat d'al·lotes a la postguerra, fins al punt que el nacionalcatolicisme feia els ulls grossos si la relació tirava endavant sense escàndol públic. Tanmateix, les històries de llit de na Catalina no m'interessen gens ni mica. Allò que volia contar és que na Catalina va decidir viatjar a Alger per a visitar el seu germà, i va tornar a Palma amb unes sabates amb tacó alt, de color vermell. Quina meravella, Déu meu: quina meravella! Les grans obres d'art, aquelles que ens fan vibrar, haurien d'estar signades pels seus autors amb pintallavis o amb betum. Res de llapis o bolígrafs. No ho oblidem: la vida és un punt de fantasia i moltes altres coses que freturen d'interès. Des d'aquesta perspectiva, les sabates de na Catalina evocaven països llunyans, aventura i sol. I reivindicaven l'eròtica descarada del color enfront de la moral niala de l'època. A posta els veïns no deixaven de mirar"se"les, les sabates, amb enveja els uns, amb desvergonya els altres. Escandalitzaven o encantaven? El sentiment és el mateix, tot depèn de la sensibilitat del receptor. En qualsevol cas, hi havia motiu per a quedar"se embadalit al pas d'unes sabates vermelles de tacó alt, trepitjant fort pels carrers d'una ciutat farisaica. La que havia viscut madò Francinaina, la que intuïa jo. Potser na Catalina encara viu. En aquest cas, una besada.