Ètica i cans perillosos

Tot i que la llei diu que per tenir un d'aquests cans s'ha de presentar un certificat d'aptitud psicològica, l'administració no té control dels propietaris de cans perillosos i la seva actitud. A España avui es permet la cria per particulars i el lliure intercanvi de qualsevol raça de ca. A Alemanya, per exemple, la cria per particulars està totalment prohibida i, en conseqüència, hi ha major control i menys cans abandonats que a Espanya. Precisament, l'abandó és un dels principals problemes que pateixen aquests animals i que centra gran part dels esforços d'aquells que treballen pel seu benestar. Cada pic estic més convençut que una persona només hauria de poder posseir un altre ésser viu en circumstàncies molt determinades. Tenir un ca no hauria de ser tan fàcil: qui el volgués hauria de demostrar un grau de responsabilitat suficient com per tenir la seguretat que aquell animal serà propietat d'algú amb dos dits de seny. Algú que, per posar un exemple quotidià, tendrà un grau de civisme suficient com per no deixar les merdes del seu ca a lloure al costat dels arbres i damunt les voravies esperant"nos perquè les trepitgem. Aquest problema, encara que sembli que no, té fàcil sol·lució: bastaria posar uns centenars o milers de multes, com quan ens havíem de posar el casc, i ja estaria (som llatins i sembla que no entenem altre llenguatge que el del càstig). El problema dels cans perillosos, en canvi, té una sortida més difícil: qui pot vigilar el tipus d'educació que se li dona a un animal durant tota la seva vida? Cada pic que un ca surt als mitjans de comunicació perquè ha atacat o inclús matat una persona, la imatge dels animals en general perd. I perd també un dels lemes dels qui defensen que els animals han de tenir, com les persones, una vida digna: «No existeix l'ètica pels humans. No existeix l'ètica pels animals. Només existeix l'ÈTICA».