Fa uns dies que mantenc una «discussió» francament amistosa a través d'email amb uns amics que es dediquen a la noble i necessària tasca de defensar els animals. Els intent convèncer que hi ha cans que una persona no hauria de poder tenir, aquells que s'han qualificat de «cans perillosos». Ells em diuen que el problema no són els cans, que només hi ha amos perillosos. Jo els don tota la raó, però que això no és un obstacle per pensar el que pens. Em vaig decidir a escriure'ls després d'escoltar el testimoni d'una de les darreres víctimes d'un atac a mandíbules d'un pitbull i un pastor alemany. Amb les cames embenades i tot el cos ple de marques (li van haver de posar 40 punts que aviat és dit) aquest corredor de marató explicava que l'atac havia tengut lloc al mig d'un bosc a Figueres. Cap dels dos cans duia murrió, ni tan sols collar. L'amo va veure com va començar l'agressió i va intentar aturar"la. Cridava i pegava als seus cans amb una branca, però aquell a qui en teoria havien de creure no va poder fer res. Segons la víctima, «el pastor alemany anava retirant"se de tant en tant. Però el pitbull no aturava el seu atac per res. Em vaig poder començar a defensar quan vaig aconseguir agafar una pedra de terra prou grossa. Llavors vaig començar a pegar"li amb ella a la cara al pitbull. Però ni així deixava de mossegar"me. L'amo dels cans tampoc podia fer res per aturar"los». Uns dies abans d'aquest succés, una cartera de Matadepera va perdre el seu nas per les mossegades que li varen fer a la cara dos pitbulls. Li van arreglar amb operacions de cirugia estètica emprant pell i carn dels seus braços. Ella diu que no odia els cans, que no li dona la culpa als animals, però que algú hauria de vigilar els amos.

Tot i que la llei diu que per tenir un d'aquests cans s'ha de presentar un certificat d'aptitud psicològica, l'administració no té control dels propietaris de cans perillosos i la seva actitud. A España avui es permet la cria per particulars i el lliure intercanvi de qualsevol raça de ca. A Alemanya, per exemple, la cria per particulars està totalment prohibida i, en conseqüència, hi ha major control i menys cans abandonats que a Espanya. Precisament, l'abandó és un dels principals problemes que pateixen aquests animals i que centra gran part dels esforços d'aquells que treballen pel seu benestar. Cada pic estic més convençut que una persona només hauria de poder posseir un altre ésser viu en circumstàncies molt determinades. Tenir un ca no hauria de ser tan fàcil: qui el volgués hauria de demostrar un grau de responsabilitat suficient com per tenir la seguretat que aquell animal serà propietat d'algú amb dos dits de seny. Algú que, per posar un exemple quotidià, tendrà un grau de civisme suficient com per no deixar les merdes del seu ca a lloure al costat dels arbres i damunt les voravies esperant"nos perquè les trepitgem. Aquest problema, encara que sembli que no, té fàcil sol·lució: bastaria posar uns centenars o milers de multes, com quan ens havíem de posar el casc, i ja estaria (som llatins i sembla que no entenem altre llenguatge que el del càstig). El problema dels cans perillosos, en canvi, té una sortida més difícil: qui pot vigilar el tipus d'educació que se li dona a un animal durant tota la seva vida? Cada pic que un ca surt als mitjans de comunicació perquè ha atacat o inclús matat una persona, la imatge dels animals en general perd. I perd també un dels lemes dels qui defensen que els animals han de tenir, com les persones, una vida digna: «No existeix l'ètica pels humans. No existeix l'ètica pels animals. Només existeix l'ÈTICA».