Climent Picornell

Abans que comencin a llegir, els he de dir que el títol és similar al d'un article que publicà PLOG, l'any 1973 i que en anglès, era: «Why destination rise and fall in Popularity?». L'article, curtet, però saborós, va tenir, i encara té, molt de predicament, és citat com un dels pioners que va fer referència que els destins turístics, neixien, es desenvolupaven, maduraven, morien o... reviscolaven. Alguns morien d'èxit, vés a saber si és el nostre cas, alguns altres perquè la moda, com els desodorants, els abandonava; alguns altres perquè els interessos dels majoristes es posaven a una altra banda; alguns perquè canviava el model turístic per un model turisticoresidencial, alguns... Hi he afegit un parèntesi (com Mallorca), perquè, l'altre dia, en una discussió, amb empresaris, professionals liberals i acadèmics, sorgí aquesta possibilitat. No de tot d'una, no per mor de l'ecotaxa, però sí existia, per a alguns el temor, que el nostre model turístic prengués indefectiblement per avall, empès, un poc per tohom. Es repartiren les culpes. Cosa rara. De primer antuvi, algú féu la reflexió, en espanyol, al·lots!, callau! això pareix com «mentar la soga en casa del ahorcado». Algun altre més mallorquinot, aprecià que «gat escaldat, d'aigua freda tem».

Pareix que a Balears no ens ha de passar mai, tan esponerosos, tan potents, tants de milions més de turistes i residents"turistes cada any, que ara, per un sotrac, conjuntural o estructural, per un impost, per una actitud d'alguns dels agents operatius del mercat turístic, no hi ha d'haver per tant. Fins i tot algú, manifestava por de tractar un tema, que és una ferma realitat. No sé esbrinar el cas de Mallorca, però els destins turístics es comporten com altres elements de consum que són al mercat, tenen un procés expansiu fins que la clientela els comença a marginar. Quan això passa, l'empresari, teòricament expert en màrqueting i prospectiva de mercats, ha d'esbrinar les causes, ha de canviar el producte, l'envoltori, la promoció, el que faci falta, per mantenir el mercat i l'administració pública n'ha de tenir esment. Ara més que mai en un món globalitzat i feroçment competitiu.

Un dels autors més llegits i influents, fou el senyor R. BUTLER, qui publicà el 1980, un article a la revista Canadian Geographer, titulat «The Concept of a Tourist Area Cycle of Evolution», el cicle (de vida) de les àrees turístiques. Curiosamanet, com molts d'aquest teòrics, no cita, ni havia estudiat les Balears, la teoria venia de l'observació d'altres destins turístics: caribenys, hawaians, centreeuropeus, nord-americans... vénc a dir que no era extret de models mediterranis. Del que ja no estic tan segur és que no sigui aplicable a les Balears. El mateix BUTLER o els seus exègetes posteriors han pulit i adequat el model i, a les seqüències de descobriment, naixement, creixement, consolidació fins arribar a l'estancament, li han afegit diverses possibilitats entre el declivi i el rejoveniment. Un servidor, que ha provat d'aplicar el model a l'evolució turística dels darrers cents anys a les Balears ha arribat a unes conclusions, fetes, però, un pic que ja ha passat el bou, no he fet prospectiva. Hi ha hagut crisis en el nostre model evolutiu turístic? Diverses i diferents, que han estat causa de la retracció de la demanda. La de la Guerra Civil, la del 73"79, pel petroli, la de 88"93, amb baixades de turistes significatives. I el model turístic, de retruc, s'ha modificat i refet. Després de la guerra fent propaganda a les parelles de noces; el 73 purgà hotels i hotelers, se'n tancaren més de 200, es ressorgí amb apartaments; a partir del 93 amb més turistes, molts que no s'allotgen a hotels... etc. Entremig de les crisis, la lletania: excés de places turístiques, augment de la qualitat, protecció mediambiental, rehabilitació dels espais turístics congestionats, etc. Les causes inicials de les crisis no foren internes, però les repercussions obligaren a plantejaments de resposta, interns.

Per molt que algú ha acusat de ser «caricatures de la realitat» aquestes modelitzacions teòriques, han vist vostès, els exitosos models del turisme litoral britànic avui en dia? Blakpool, escarrufa. La costa de l'Adriàtic italiana o la del golf de Gènova? Allà es parlava d'«italianització» (abandó del turisme massiu per l'excessiva pujada dels preus i pels mercats de la competència més barats: nosaltres) ja sé que no té paral·lel amb allò que s'anomenava la «balearització». O el model de la Costa Blava francesa? Si aquest darrer és el nostre model evolutiu, hi haurà cases fins damunt el Massanella. Les d'allà amb més jardins i més bon gust...

Què volia dir amb tot això? Que només citar aquests models evolutius, extret d'altres parts, tothom té tendència a pensar: a nosaltres no ens pot passar mai. Som diferents... però, determinada gent sent pavor fins i tot dels exemples de fracassos constatats. Bé, són divagacions d'acàdemics. Però vaja! Hi ha moltes formes de suïcidar"se. Per acabar, Doxey, un dels científics més citats en els estudis del comportament dels residents enfront de la pressió turística també en féu un de model evolutiu, l'any 1975: 1." Eufòria 2." Apatia 3." Irritació i 4." Antagonisme. En aquest darrer: malestar general, turista cap de turc, fenòmens d'hostilitat, augment dels IMPOSTOS!!, fenòmens de corrupció, pèrdua de la reputació de l'àrea com a destí turístic... A aquestes conclusions hi arribà observant el comportament de llocs turístics madurs, existosos i congestionats, per exemple, a Waikiki de Hawai, Miami Beach a Florida, Niagara Falls a USA, Venècia a Itàlia, etc. I no cita el cas Balears, però s'hi assembla, no? Res, divagacions entre «Apocalíptics i integrats en la cultura (del turisme) de masses», ja ho va dir n'Umberto Eco. O no era exactament així?