Avui per primera vegada el sol ha acariciat el meu rostre, de camí a casa; un nou color ha substituït l'horitzó de vidres que he conegut únicament». «És el Mediterrani», ha dit la meva mamà. «És gairebé tan bonic com els teus ulls», ha dit el meu papà.
Vaig néixer el passat 11 de desembre del 2001 amb tan sols 29 setmanes de gestació, som allò que qualifiquen com CIR (Creixement Intrauterí Retardat), em denominen com a bebè pretermí amb extrem baix pes (706 gr). Una situació molt complicada. Sent que els doctors diuen al papà que aquests al·lots són molt especials, supervivents, que hem d'esperar unes hores. Esperam. Per ser exactes: 1.589 hores a la Unitat de Cures Intensives per a nounats de l'hospital maternoinfantil de Son Dureta.
Avui 28 de febrer del 2002, setanta-nou dies després, comença
una nova vida per a mi.
Han estat moltes les persones que s'han preocupat, que han seguit
el meu cas, que han resat per mi. Els meus papàs s'oblidaran
d'alguns, però jo us portaré sempre a tots en el meu cor. El Dr.
Miguel Juan, que important ha estat per a nosaltres!! La Dra.
Mihailova, Milagros (que alegre), Juana M., la Dra. Antònia Roig,
Maria, M. Jesús Forteza-Rey, el Dr. Pallarés, Antonio, la Dra.
Gibert (van ser les primeres mans que vaig sentir), Salva, la Dra.
Zibetti (em presentà el papà), el senyor Toni (el meu rector), els
meus padrins Sergio i Patrici, el Dr. Miquel Fiol (com estimam
aquest home), Javier, el Dr. Balliu, el Dr. Dueñas, la Dra.
Grimalt, la Dra. Servera, Dora (que bona persona), Lita, Rocío,
Bárbara (gràcies per escoltar el papà), Ma. José, Ana (beneïdes
siguin totes les seves nits de Nadal), el meu padrí Sebastià (ha
resat un milió d'oracions), Inés, Mireia, Lola (que maca, quin
cor), Esperanza, Isabel, Xisca, Delia (gràcies), Teresa (que bé va
entendre els meus papàs), la Dra. M. Àngeles Ruiz (que maca, que
intel·ligent, que bona persona), la supervisora Carmen (gràcies per
l'afecte dels darrers dies a la meva mamà), Cristina, Pepi, Pilar,
Mercedes (mamà ens ha donat permís per enamorar-nos una mica de
tu), la Dra. Galiana, la Dra. Clavero, tots els que han ajudat la
meva mamà durant els seus 100 dies d'estada a l'hospital, tots els
que van encendre en algun moment una espelma per mi, tots els que
van fer possible que la llum estigués cada vegada més a prop.
GRÀCIES.
No puc deixar d'expressar els meus millors desigs per a tots els al·lots amb els quals he coincidit en la Unitat: a Oscar, a Micaela, a Bernat, a Lara, a Abril, a Julia i Marina, a Adrià, Auba i Núria (els trigèmins més bonics), a Enric (els meus papàs no oblidaran el somriure amb el qual els rebia el teu germà Saki), a Javi, a Pere, a Tomeu, a Joan i Sílvia (quina parelleta) a Alexander, a Martí Miquel, a Julen (tu sí que ets gran, quin amor el dels teus papàs), a Pau (segur que els teus papàs t'estimaran molt), a Laura, a Joude, a Manolito (quines gresques), a Julián, que Déu protegeixi tots els vostres dies.
Avui som un bebè molt formós, pes la increïble xifra de 2.050 grams, la meva evolució es considera com a excel·lent en l'informe d'alta que han lliurat als meus papàs. A tots, GRÀCIES.
