Voler fer entrar el clau per la cabota

Amb algunes poques excepcions (les nacions que integren el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord o les illes Fer Oer, sota sobirania danesa), perquè es pugui fer una selecció nacional d'un determinat esport, aquesta s'ha de constituir en el marc d'una nació política, és a dir, d'un estat. Habitualment, els estats compten amb seleccions nacionals, però les comunitats autònomes, els països federats, confederats, o el que sigui, van sota una mateixa bandera i adrecen les seues lleialtats a una única selecció. No existeix cap selecció nacional de Baviera, de Renània o de Pomerània (encara que Alemanya sigui un estat federal), ni tampoc veiem competint i internacionalment la selecció de Calàbria o la de Sicília. Sí que, en canvi, competeixen internacionalment les seleccions d'Eslovènia, Croàcia, Letònia o Lituània... que fa poc més d'una dècada encara no existien! Quina és la variable que tenen en comú les últimes que he esmentat, i què tenen en comú les primeres?

Quant als comitès olímpics ocorre exactament el mateix que amb les seleccions esportives. Efectivament, resulta possible comptar amb un comitè olímpic propi encara que no es compti amb estat, però això només acostuma a ocórrer dins l'àmbit de la Commonwealth. Resulta, en canvi, raríssim, fora d'aquest àmbit... Arreu del món, allò que sol ocórrer és que els estats constituïts comptin amb comitè olímpic i amb seleccions pròpies en les competicions internacionals.

Amb la participació directa en els organismes de govern de la Unió Europea ocorre el mateix. En algunes comissions, els lands d'Alemanya hi poden participar directament, però això constitueix senzillament l'excepció que confirma la regla. Podria articular-se una fórmula perquè Catalunya, Euskadi o les Illes Balears poguessin participar directament en els òrgans de govern de la Unió, però constituiria també una excepció a la regla, que és que la participació s'hi articula a través dels estats. Caldria, a més, voluntat política per part de l'Estat espanyol perquè les comunitats autònomes hi poguessin participar. I aquesta voluntat sembla lluny d'existir. Pel que fa a la normalització lingüística se segueixen exactament les mateixes regles. No els cal, en absolut, als finesos cap pla de xoc perquè la seua llengua (contundentment minoritària fins a la tercera dècada del segle XX) estigui plenament normalitzada i s'usi pertot arreu sense entrebancs. Estic ben convençut que a Eslovènia tampoc no n'han hagut de fer cap, de pla de xoc, i que la política lingüística no ocupa tant espai en els mitjans de comunicació com entre nosaltres. El procés de normalització lingüística va lligat a un fet elemental, que és la construcció d'un àmbit polític on garantir el desenvolupament normal en una llengua determinada. Si no existeix aquest àmbit polític i tampoc no es veu per enlloc cap voluntat de construir-lo, quin sentit té reivindicar la normalització per a la pròpia llengua?

Les capes dirigents de la nostra societat continuen, en molts casos, intentant fer entrar el clau per la cabota, volen fer cabrioles pràcticament impossibles, en contra de totes les regles del joc acceptades internacionalment. Tot plegat recorda les paraules del president dels Estats Units Woodrow Wilson, adreçades a Francesc Cambó, quan aquest anà a plorar-li com tracta de malament Espanya els catalans: «si vostès volen la independència, nosaltres estarem al seu costat, perquè es tractarà d'un afer internacional; si allò que vostès volen, emperò, és l'autonomia dins Espanya, no tenim res a parlar, perquè es tracta d'un afer intern d'aquest país».

Més clar, aigua. Però n'hi ha que pensen que, cabota contra paret i martell picant sobre la punta, el clau entra millor.