I ara què

26/01/02 0:00

La setmana ens confirma que la situació a la nostra estimada terra incoherent està prou complicada. Certament (avui em descobreixo optimista) la història ens presenta un vertader repte com a societat moderna: fer d'un territori que ha viscut un dels creixements econòmics més intensos del planeta un lloc on hi hagi uns mínims de qualitat de vida d'aquí a uns anys. La pressió demogràfica s'ha disparat en 10 anys, i això semblaria una qüestió aparentment fàcil de resoldre des de l'Administració si no fos per un petit detall: el creixement demogràfic ha esdevingut el segon negoci més important d'aquesta terra. El turisme és indubtablement la primera indústria, però els darrers anys, quan semblava que «tot estava aixecat», ha arribat l'encimentada més grossa. Els motius, els mateixos que ens han fet triomfar com a destinació turística: la proximitat a Centreeuropa, les connexions, i, recentment, l'entrada de l'euro, que ha obligat a molts a netejar els calaixos de diners negres. Per si fos poc, els tipus d'interès tan baixos i els darrers exercicis tan pobres de la borsa han desviat molts d'inversors des del mercat de capitals cap al mercat del ciment.

Això ha multiplicat els darrers anys la indústria i subindústries vinculades a la construcció, que han esdevingut el segon sector generador d'ocupació. I clar, aquells que arribaven per treballar en la construcció, també necessitaven una llar.

A l'altre costat, la societat civil, fins i tot una part del sector turístic (sobretot aquells empresaris que no tenen també una constructora) venien reclamant un model més sostenible, amb unes regles del joc clares que ens permetessin mirar al futur.

Les moratòries, i voldria somniar que definitivament els plans territorials insulars, donaran resposta en part a la demanda ciutadana. I clar que aquí ens arriba la gran qüestió: I ara què? El sector de la construcció i promoció ja ha posat el crit en el cel. Un sector que no ha pensat ni un minut en el demà, i ha executat tot el que s'ha posat a tir sense dubtar-ho. La veritat és que planificar no era la seva obligació. Els polítics repeteixen una i altra vegada la paraula sostenibilitat, però molts d'ells no tenen ni idea del que significa. I sobretot, no saben o no s'han plantejat com reconduir aquesta situació. Pensar que l'obra pública bastarà és una aberració.

Sense dubte, Balears no es pot permetre crear 40 mil places anuals, siguin per a turistes o per a residents, ja que això ens traurà del mercat en poc temps. Ara bé, la situació econòmica derivarà en una forta aturada de l'ocupació que convendria començar a afrontar. O esperarem que s'encadenin treballadors de la construcció que han arribat a la «terra promesa» i que ara han quedat sense feina?

La veritat és que la imatge d'un treballador reclamant un lloc de treball perdut és l'única conseqüència de les restriccions urbanístiques que no podré suportar.

No tenc clar que hi hagi alternativa per a tothom. I el que tenc clar és que no podem renunciar al futur continuant amb la mateixa línia.
Ara bé, potser si Matas seguís molts anys com a ministre de Medi Ambient... La seva capacitat per promoure encimentades inaugurables poden compensar les moratòries locals.

«Que Aznar li conservi la cadira molts anys» clama el sector.