El món és a punt de sortir de l'eix (o ja n'ha sortit, com digué Barthes), i justament per això la notícia més important dels últims temps és la retirada del modista francès Yves Saint-Laurent: els diaris i els telenotícies l'han repetida i encomiada durant quinze dies, igual que han repetit i precisat amb tot detall que aquest home va fer una revolució: que la dona vestís d'esmòquing. (Crec que ja entenc l'estratègia de l'haute couture: si això és una revolució, en podem fer tres cada dia, i avall, que fa baixada). La notícia ha estat tan important i decisiva que fins i tot ha tapat gairebé per complet l'únic fet que podia competir amb aquesta transcendental retirada: Armani ha dit que odia el luxe, segurament aclarint els pocs dubtes que algunes minories desinformades, que sempre n'hi ha, en poguessin tenir. Només ha faltat afegir, per culminar tanta proclamació commovedora, la confessió d'un conegut banquer declarant que no l'importen els diners. (Potser àdhuc els odia, i ha pensat retirar-se'n, i no té el valor del francès i l'italià per palesar"ho. Algú hauria d'esbrinar-ho: no es pot anar per Europa deixant dubtes sobre el coratge patri, constitucional o migpensionista o de qualsevol altra mena, ni permetent que els francesos i els italians passin per més valents que els descendents de Viriat).

Hi ha hagut aquests dies altres declaracions, que evidentment no han pogut competir amb aquests esmentats testimoniatges del món de la moda que cap comentarista pot permetre's no situar al principi, enmig i al final de qualsevol crònica que aspiri a ser informativa. Juan Carlos Izpisúa Belmonte, un científic d'Albacete que ha hagut d'emigrar a Califòrnia perquè sembla que per aquí a prop ningú no entenia el seu interès per les cèl·lules mare, per exemple, ha dit que Espanya ha perdut el tren del genoma humà, i que el país de ModaEspanya és a la cua d'Europa (per darrere) quant a la inversió pública en investigació biomèdica. Segurament és un efecte del seu ressentiment després d'haver deixat de jugar a l'Hèrcules d'Alacant, una prova del caràcter excèntric dels científics, o per ser fill de mare analfabeta, que el caràcter manxec és molt picós, o per no haver disposat en sa vida més que d'una beca, d'aquestes que amb tanta facilitat aconsegueixen els regatistes i els dissenyadors per viatjar a les antípodes a navegar i a muntar instal·lacions, respectivament. (Qui no sàpiga què és una instal·lació i no empri amb desimboltura la paraula val més que renunciï al món de l'art, ja ho deuen saber). Millor així. Els clergues i els diputats "que són els qui en saben, d'aquestes coses" ja s'han fet un tip de repetir que això de les cèl·lules mare és cosa del dimoni, i que val més que continuïn congelades fins el judici final, en tots els casos amb la mateixa seguretat amb què els banquers parlen dels diners i YSL i Armani tallen el setí i ens indiquen, any rere any, com hem de vestir. (Me n'oblidava: també aquests dies s'ha retirat Guerlain, el perfumista. Tot plegat, no crec que ho puguem suportar). Algun dia algun científic desarrelat arribarà a descobrir que el consumisme és el catalitzador més eficaç del conservadorisme, i que algun corol·lari d'aquest principi explica que només per això hem arribat a compartir un estat mental que ens permet creure que Yves Saint-Laurent ha estat un revolucionari. Potser s'orientarà en el tema si s'adona que el dogma franquista que la propietat del sis-cents i de l'apartament a la platja garantiria l'arribada de la democràcia és justament això, un dogma franquista, totalitari i opressiu, una forma d'evitar el pensament. És cert que la història ho tempera tot, però mentre estiguem convençuts que les revolucions les fan els dissenyadors, els costurers i els perfumistes, serà fàcil persuadir-nos que la ciència és una ocupació secundària, una tasca molesta i de gent estrambòtica, i que el nivell intel·lectual d'un país el marquen els modistes. De fet, ens és un problema irresoluble dir els noms de deu paisans científics, vius o morts, però no tenim res més fàcil que recitar el top"ten dels dissenyadors, de les models, de les cupletistes o dels polítics. Serà que les pròximes revolucions són de disseny, o que alguns no acabarem de creure-hi ni que ens les anunciï Carla Bruni.