cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

Territori, fama i fets

Fa uns mesos que l'associació més important de les Balears en qüestions territorials va concedir el premi Ciment a Unió Mallorquina, és a dir, va castigar aquest partit per la seva actitud en matèria de protecció territorial. Fa uns dies molts opinadors s'han dedicat a atacar la mateixa força de centre nacionalista per dedicar doblers públics a comprar una finca privada anomenada Raixa. Aquests dos fets, i ara una més que probable crítica per les declaracions sobre l'ecotaxa, tot oblidant que la llei d'aquest impost ha estat aprovada gràcies també als vots dels diputats de Munar; posen, aquests tres fets, damunt la taula un possible tractament esbiaixat dels posicionaments d'UM. Anem a pams. La moratòria urbanística d'unifamiliars és, sobretot, una iniciativa de l'encimentador; un dels partits que ha votat les modificacions de la Llei de Sòl Rústic, de les DOT i de la Llei d'Espais Naturals per prohibir les parcel·lacions, apujar la superfície mínima per edificar a dues quarterades al sòl no urbanitzable, prohibir l'habitatge dins Anei, i ampliar els espais amb aquest grau de protecció és l'encimentador. Un dels partits protagonistes en la desclassificació de sectors urbanitzables aprovada entre la passada i la present legislatura és l'encimentador. El partit que ha potenciat la moratòria sobre els sòls urbans que no compten amb tots els serveis urbanístics és l'encimentador. Si el Govern compra Albarca i el Verger, tot són flors i violes i esperit mediambientalista, aquí sí que les institucions han de gastar els seus doblers en terrenys privats, tant hi fa que també estiguessin salvaguardats de qualsevol projecte constructiu. Ara bé, si ho fa UM és una especulació, un acte de racisme antigermànic i no sé sap quantes coses més, totes elles ben lletges. No es critica la forma o el preu, sinó que es critica el fet que és el manco criticable, ja que coincideix amb la filosofia de les compres de les finques d'Artà. En poques paraules, es produeix una doble tendència. Per una banda, el tractament d'alguna premsa i d'alguns creadors d'opinió, i no em referesc només a articulistes, és bastant injust amb UM, els seus atacs contra aquest partit responen més a un odi interioritzat que s'ha materialitzat en una fama que van esbombant, que als fets objectius. Per una altra banda, UM o no ha sabut o no ha volgut explicar a la ciutadania les seves decisions. Certament, UM no és el partit més proteccionista del Pacte de Progrés, tampoc m'atreviria a dir que és el manco proteccionista perquè n'hi ha que tiren la pedra i amaguen la mà, però bé deixen de costat aquest debat d'impossible quantificació. I també és vera que la força fundada per Jeroni Albertí ha tengut un posicionament ambigu en la declaració de parcs naturals o en noves mesures urbanístiques com la impulsada pel Govern i les seves famoses quotes. Tot això és així, i fins i tot és possible discrepar de les tasques de redacció duites a terme en l'elaboració del Pla Territorial. Ara bé, el que em sembla una sortida de botador és sostenir que UM és l'urbanitzador i l'encimentador. El que passa és que la manca de reacció d'UM davant l'adjectivació farcida de parcialitat pot donar a entendre que és veritat, i no es tracta de voler passar pels bons de la pel·lícula, però tampoc es tracta que ens facin quedar com els dolents. Una de les grans diferències entre el PP i la resta, i també entre el PP i UM, és la política territorial. La dreta ha ocupat molts d'anys els seients del poder, i en aquests anys no va demostrar cap desig molt general de baratar el model econòmic balear, caminant cap a la sostenibilitat. I la darrera legislatura popular, en què es va iniciar un nou boom constructiu, es va viure dins la inacció davant el remolí immobiliari. El pacte és possible que hagi decebut a alguns que volien que s'anàs més enllà en aquest tema, potser ha pecat de no saber convèncer la ciutadania i els sectors implicats de la necessitat d'un tomb, potser no ha estat incapaç de resoldre la greu qüestió de la indisciplina urbanística; el que no ha fet però és romandre en la inacció. Els fets, els de tots, canten; ja n'hi ha prou de voler carregar les incoherències o les renúncies al teu aliat o al partit odiat, tot tergiversant les coses.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.