Josep Piqué dóna un poc de civilitat al Govern central que només Rajoy deu estar en condicions de poder apreciar "els altres deuen pensar que és un extraterrestre exquisit, un finolis. I si Piqué parla només per als catalans, com ho va fer dilluns a Àgora del Canal 33, exhibeix unes maneres i unes capacitats que el situen en una galàxia que don José María Aznar no arribarà mai a intuir. És un plaer veure'l parlant d'identitats i de compatibilitzar sentiments de pertinença "ni que sigui en lectura massa directa d'Amin Maalouf" en relació amb el seu intent per embatumar el PP de modernitat: el patriotisme constitucional: una lliçó magistral de Màgia Borràs. És menester haver estat un militant comunista i un nacionalista viatjat per afinar tant la punteria. Però, bé, allò que, d'entrada, va meravellar aquest servidor de tots vostès és la capacitat diplomàtica de Piqué quan, interrogat sobre el fracàs de totes les gestions dirigides a humanitzar Ariel Sharon, respon que hem d'incorporar a la nostra anàlisi el grau extraordinari d'acceptació que té entre els israelians la política del seu primer. Atenció, ens ve a dir, és tot un poble el que exigeix l'extermini de l'altre. Ergo? Ja ho sabíem, això. Sabíem que la majoria d'israelians votaren el provocador de la plaça de les Mesquites, l'home que només albira la pau com a fruit de la destrucció bíblica de l'enemic. Què més ens vol dir el senyor Piqué? Perquè, si l'argument és aquest, de governants sangonosos que han tengut el recolzament dels seus pobles n'hi ha hagut a balquena, a la història, i cap sortida diplomàtica seria cosmètica per a la memòria de Hitler. Però, és clar, allò que no pot dir Piqué és que Occident s'ha sotmès tan incondicionalment als interessos representats per Bush, que als europeus no ens queda cap pantomima de política exterior. A la política internacinal de Bush, ja no gosam ni afegir-hi un matís propi, per no veure'ns en la desaïrada situació d'haver de recular estrepitosament. Aquesta realitat, en mans de la sibil·lina dialèctica de Piqué, ens és vestida com a exercici de democràcia en la tercera fase: els israelians recolzen Sharon: no podem anar contra la voluntat de tot un poble. De la desesperació de l'altre poble, no és el moment ni el lloc de parlar-ne, no fos cosa, just de parlar-ne, se'ns embrutassin les sabates.