algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
11°

Camilo davant de si mateix

Jo crec que va ser Ingrid Bergman qui després de la mort de Hemingway en va dir que més que un home era una forma de viure. Tal vegada pel mateix camí podríem dir que Camilo José Cela va ser un d'aquests escriptors que va viure «en escriptor» durant tota la seva punyetera vida. Fill tardà del 98 "bé que no el darrer, como pretén Umbral" mamà de la literatura espanyola tota la llet, bona i dolenta, d'un segle XX més marcat per la desraó que per la raonable concòrdia. I així li va anar. Renegat per la dreta, es trobà amb una esquerra que mai no el deixà de titllar de contemporitzador. Les edicions de les seves moltes obres no deixaven d'exhaurir-se, però alhora se li exigia un esforç per al qual no sentia el més mínim interàs: convertir-se en un intel·lectual de combat. Camilo era un escriptor dels d'abans, d'aquells per als quals erigir-se en franctirador equivalia a tenir partida d'independent. Es «banyà» quan tocava "per exemple en la seva renúncia a la presidència de l'Ateneu madrileny després de l'execució de Puig Antich", a la vegada que va saber patir amb bon ànim les crítiques derivades de la seva atrabiliària i juvenil executòria en plena Guerra Civil. Entre tanta discussió, la majoria no disposava de temps per atendre la seva obra que, per cert continuava editant-se i traduint-se a la majoria de llengües conegudes. Els nous temps no li caigueren bé. Un escriptor de capa espanyola i constant anècdota a peu de taula, difícilment podia coexistir en un univers literari en el qual brillen autors com Sánchez Dragó, Pedrito Ruiz, Boris Eizaguirre o qualsevol Reverte. El Nobel del 89 i el reflux de la Marina varen fer d'ell un segon personatge de si mateix mal llançat cap a les pàginas de paper «couché». Una llàstima. Ja que llavors, alguns rebutjaren de pla l'oportunitat d'acostar-se a la seva obra. Un afany en el qual brilla allò millor de la tradició de les lletres hispàniques. Perquè allà estan Pasqual Duarte, la infinitat de personatges de La colmena, els anònims trobats a peu de camí en un qualsevol dels seus viatges, o aquella que fos criatura tendra i enrevessada que pul·lula pels seus millors relats. Mort el ca s'acabà la ràbia. Camilo està finalment davant de si mateix. Queda enrere el discutit personatge. Comencem a parlar bastant més seriosament de la seva obra.

Gabriel Ferret, periodista.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.