El dissabte de Sant Antoni, a hora foscant, una espira de rodella va pegar més enfora d'allò que és habitual, i en tocar en terra es va fer corpòria. A l'instant va prendre la forma d'un dimoni boiet, més xalest i etxerevit que l'ull del sol matiner. «I ara quina la faig?», va demanar-se, tot pensant que la seva obligació era fer tantes i tantes entremaliadures que els humans recordassin per sempre més el seu pas per la terra. Res. Mentre pensava quina l'havia de fer, ja és partit per un caminoi solitari. I en alçar els ulls va veure que en sentit contrari venia el senyor Pere Muñoz, vestit de vint-i-un botó. «Bona nit que déu mos do!», va exclamar el dimoni boiet per tal de guanyar-se la seva confiança. A continuació, va afegir complaent: «Som un poeta local que vos vull rebre amb quatre bots de cossier». I, sense dir més, va fer quatre passes de «Flor de Murta» amb força mala traça. Parlaren. «Les subvencions "el va informar el senyor Pere Muñoz" van a pes. Un quilo de poemes, un euro». Va fer d'escoltar-lo, el dimoni boiet. Per molt que l'altre predicàs sobre la promoció cultural de la Conselleria, no tenia cap interès a escriure poemes. «Feis carussa "va comentar-li el dimoni boiet al director general de Cultura". Què heu fet avui?» Va sospirar, el senyor Muñoz. «Una carpeta plena de projectes», va dir-li amb veu cansada. Aleshores, el dimoni boiet va veure el cel obert. Se les enginyaria per a prendre-li la carpeta i faria creure a tothom que ell era el director general. «Que heu vist aquell magraner que fa cacauets de la mida de les magranes?», va demanar-li, al senyor Pere Muñoz. «Quin?», va voler saber el director general, convençut que el prodigi era obra de qualque empelt de Mateu Morro. «Aquell!», va exclamar el dimoni boiet, assenyalant enfora. I mentre el senyor Muñoz mirava lluny, el dimoni boiet li va pegar estirada a la carpeta i ja és partit corrensos, cametes me valguen. En arribar a un claper, i convençut que el senyor Muñoz ja no el perseguia, va obrir la carpeta. Era a una passa de la glòria. Però, quina no seria la seva decepció en comprovar que sols tenia un munt de papers en blanc! Irritat, perquè en lloc de prendre el pèl, l'hi havien pres a ell, va continuar camí, tot jurant i perjurant que el primer caminant que trobàs pagaria els plats romputs. I, què voleu? cap a ell venia el senyor Pere Sampol, vicepresident del Govern i conseller d'Economia. «Vicepresident benvolgut! "va dir amb un somriure encisador, el dimoni boiet". Em diríeu que duis a l'esquena?» Va somriure, el senyor Sampol, complagut per l'interès que despertava la seva gestió entre les capes populars. «Un saquet de taronges de Sóller "va afirmar tot ufanós". He fet que valguin tant i tant, que aquell que les posi en venda es farà ric en un no res». Va veure que aquesta era la seva, el dimoni boiet. «Que no sentiu "li va demanar" com les campanes toquen a vespres?» Va parar orella el vicepresident. No sentia el badall de campana, sinó el so de les xeremies. Tanmateix, el dimoni boiet s'havia agenollat i feia el senyal de la creu, així que ell no va creure prudent decebre aquell pobre al·lot tot fent cas omís d'una de les tradicions més preuades. Va deixar el sac a terra i es va agenollar. Aleshores, el dimoni boiet va incorporar-se més ràpid que un llamp i ja és partit amb el sac a l'esquena. Ara sí que l'havia feta grossa! Aquell saquet de taronges el faria ric. En arribar al poble va parar-se a una cantonada. «Taronges de Sóller que valen un imperi!», cridava. «Ja et conformaràs amb dos rals», li va respondre un botiguer. I com que aquest botiguer va ésser l'únic comprador de la vetlada, el va vendre per dos rals. Cansat i fotut, el dimoni boiet va decidir fer una entremaliadura tan grossa, tan grossa, que quedaria escrita a la història de Mallorca amb traç més indeleble que la gesta del Rei en Jaume. Va decidir mostrar-se tal com era, amb la seva cara feresta de dimoni boiet. Va contemplar-se a les flamades d'una foguera: feia por de debò. Cap a ell caminava Jaume Matas. I en trobar-se a dues passes, el ministre el va obsequiar amb el seu millor somriure ministerial, made in Carmen Polo de Franco. «¿Tú por aquí Josemari?», li va demanar un Matas complaent i submís. No hi havia dubte: l'havia confús amb el president de tots els espanyols que a la vegada és l'assot de Bin Laden. Aleshores, el dimoni boiet va sentir-se tan humiliat que va partir corrensos amb un plor eixordador. En un corral de figueres de moro va trobar el seu pare, el dimoni gros, i li va explicar les seves penes. Ell havia volgut prendre el pèl als homes i els homes l'hi havien pres a ell. No era, ni prop fer-s'hi!, el més reguitzero de tots els éssers de la terra. Va riure el dimoni gros en veure'l tan afligit. «O et creus "va demanar-li amb un to de veu alliçonador" que tothom és tan babau com sant Antoni que no se n'adona si li aixequen les faldilles?"