L'entrevista que mantingué l'exsecretari general dels socialsits bascs, Nicolás Redondo Terreros, amb el president José María Aznar ha desfermat una tempesta política entre el PP i el PSOE que sembla, en principi, del tot exagerada. De moment, semblen clares dues coses. Redondo Terreros està molt ferit per com va haver d'abandonar la direcció del partit, i la segona és que Aznar, després del seu fracàs a les eleccions basques de la passada primavera, cerca suports, encara que siguin «externs», per intentar pujar el seu molt decaigut prestigi a Euskadi.

Però això no explica l'enrabiada que s'ha produït després de l'entrevista «informal», en la qual també participà l'històric Nicolás Redondo pare. Aquí la qüestió de fons és que, juntament amb el PP, els errors del Partit Socialista d'Euskadi (PSOE) han estat clamorosos en els darrers lustres. Recordem que un dels seus dirigents, Ricardo García Damborenea, acabà a la barra per la seva participació en els GAL i també arribà a coquetejar amb el PP. I probablement són aquelles contradiccions el caliu que ha fet tan difícil el funcionament del PSE en els anys 90, amb dos bàndols enfrontats que han acabat «devorant» el secretari general Redondo Terreros, cada cop més girat cap a posicions «espanyolistes», potser com a reacció a la seva incapacitat per reconduir la situació i aconseguir una bona estratègia per al seu partit.

I el desastre dels socialistes bascs ha de servir de reflexió a altres indrets. Els socialsites han de ser molt hàbils per treure endavant la seva línia política en una nacionalitat històrica amb llengua i cultura pròpies. Per un costat, han de mantenir vius els principis de solidaritat i protecció social envers els sectors més desafavorits (procedents de la immigració) i, per un altre, han de tenir sentit de país i han de protegir els interessos de la majoria de la població, que pensa amb una òptica diferent de la centralista. És a dir, han de ser capaços d'integrar els segments d'immigrants per fer-los prosperar socialment i econòmicament a mesura que estimen i lluiten més pel país que els ha acollit. Així es pot aconseguir el suport electoral i l'estabilitat interna. Això és el que no han entès Redondo i moltíssims dels seus companys, que sempre han mirat massa cap a Madrid.