El gran coreògraf Milko Esparemplek creu que té una de les claus per explicar les dificultats d'adaptació al model occidental que pateixen els països sotmesos fins fa poc "Déu meu, no tan poc" a administracions comunistes. Els partits comunistes, diu, no valoraven l'individu més que com a part integrant del grup. Posant-se integralment a disposició de la secta, l'individu ja havia complit amb els seus deures de patriota. Es tractava d'això, que tots fossin patriotes i no hi hagués ciutadans. Així, la iniciativa, com a poc, era una manifestació d'heterodòxia que s'havia d'eradicar per salvaguardar la fortalesa del grup. Canviar la mentalitat conformada en aquest motlle gairebé equival a canviar tota una cultura, i aquest objectiu no és coronat amb èxit per tots els que se'l proposen, i sobretot, no és acceptat per una bona part de la població: la que delega en l'estat la responsabilitat de sobreviure en unes condicions dignes.

Amb aquesta herència cultural, als taurons no els ha estat difícil trobar carnassa. Els que entengueren abans d'hora els codis i el funcionament de les zones més ombrívoles de la llibertat, esmolaren les dents i deixaren caure a les clavegueres qualsevol escrúpol o noció de decència. «Així, diu Esparemplek, quan vostè vegi algú en un país excomunista menant un cotxe de luxe, pot tenir la seguretat que veu un canalla». Bé, algun avantatge havien de tenir: la ràpida localització de la merda. Això és igual que a les pel·lícules nord-americanes: qui es mou amb un Mercedes és el dolent (i dolents també ho són, ara, els que fumen a la pantalla). En aquests països, per tant, els que tenen molts de doblers és que els han robat, i no és menester matisar massa "també passa sovint en els nostres països. Sempre m'he preguntat com es viu duent escrit al front que ets un lladre. Però és segur que alguns han trobat la forma de viure-hi, ja que aquests canalles tenen necessitat d'ostentar la seva condició, d'exhibir els fruits dels seus furts. I com que normalment no els passa res desagradable, beneitura i honradesa han esdevingut sinònims.

«El patriotisme, diu l'intel·lectual Esparemplek, era la gran consigna dels comunistes. Patriotes només ho eren els del partit i se'ls carrega de medalles. Ara, a tots aquests països, necessitam entendre que un patriota és només el ciutadà que treballa de manera responsable. Res més». Com pertot arreu, d'altra banda, i és clar que sí. Astora comprovar la quantitat de coses en comú que tenim amb els països excomunistes, com la mateixa qüestió del patriotisme.