algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
14°

Dissort de crisi

Els estats d'ànim s'associen, evidentment, amb el fet d'estar o sofrir una crisi tan directament com indirecta, i dir que «tot està en crisi» és simptomàtic que un arrossega «depressió» des del nihilisme que, de negar, nega fins i tot la possibilitat de superació d'una cosmogonia tancada i, de cada dia, més arbitrària i més subjectiva. Pocs mals "però més dels desitjats" són endèmicament crònics, però l'home "gràcies a l'educació tradicional de les pors" els associa o bé a la permanència constant o bé a la classe segons la importància, quan, en atorgar-los-en un massa "estimant en excés l'alenada", es declara obertament tan ateu com un emperador narcisista. L'òptica, així, es perd rere un passar pena que arriba a ser tan un vici més de la nostra personalitat com ho és la deglutició necessària d'uns aliments que, en situacions de «crisi», provoquen colesterol, bulímia, anorèxia, obesitat, sucre..., però que, en situacions normals, sols comporten la simple supervivència, en teoria tan desitjada com «el no passar pena per a viure».

L'home, per essència, ha de tendir a la felicitat, i negar-se-la no és cap forma ni terapèutica ni digna per anar torejant temporal, perquè el no res està podrit en el mateix no res "i sent pessimistes deim que «ni en teoria serà». Aleshores, o bé l'estar de volta de tot o bé el pessimisme o bé la sort ens hauran jugat una mala passada, i, a posteriori, pensarem que ja no cal cercar tantes explicacions a les coses, perquè moltes més de les pensades en tenen no sols una sinó mil i una que és el mateix que dir que no en tenen cap i que «simplement n'haurien de tenir». L'home s'anat fent d'aquest «n'haurien de tenir» en un cercar sortida vegada rere altra a un laberint viciat en la pretesa negació. Intentant obrir la porta ha sorgit la mica de llum, que era el que es necessitava per a creure en la possibilitat de girar definitivament la truita. Dir-se que poc basta per a fer-nos creure en el propi projecte sense desviure's ni pel passat ni pel futur en un «carpe diem» equilibrat i sòlid i, definitivament, d'essència de projecte mai no finit mentre hi hagi vida: aquesta és la sentència del càstig/goig de viure.

La fosca cronifica la crisi, més quan és més imaginada que real, igual que un desengany profund pareix haver esborrat la senda existencial en els vessants més d'identificació per a poder fer positives previsions de futur. La fosca és la sal que el pessimisme posa a una existència que s'ho mereix tot menys l'autonegació, perquè l'home "sense creure en les pròpies circumstàncies que moment rere l'altre constantment es presenten" fineix en vida dins la negror densa que ha triat per a anul·lar-se des del prejudici de veure's amb uns defectes que no té i que se'ls veu perquè els imagina a partir d'una voluntat malalta que adopta la tàctica de veure com a decadent fins i tot la més xalesta abundància. Així un es carrega tant de feixos imaginaris que ha triat devotament morir de fals cansament, i la mort no arriba quan un s'ha momificat, ara més que mai, en la pròpia mort.

La vida és sempre una contradicció i la mort una certesa, però mai, de cap de les maneres, s'hauria de viure en vida, perquè la vida està feta per abraçar i abraçar-se fins a tenir la seguretat que un caminant no perd el camí encara que hi hagi encepegat moltes vegades. És perquè «voler» és «poder» per molta paradoxa que hi vegem, i «arribar» és tan sols una qüestió de temps i d'una mica de sort per molt que ens creiem que mai no arribarem a cap meta. És perquè el destí s'escriu en cada passa, en cada volença i en cada decisió. No veure-ho és pecar d'innocència a partir del supòsit que tota història, tant individual com col·lectiva, està escrita; quan el que succeeix és que tothom té el seu bolígraf i escriu "si li ho permeten" la història que tria de la millor forma que sap. El problema és que ni la història s'escriu sola i que la tinta no és indeleble. Després se'n faran versions i cada versió a continuació pretendrà configurar-se en història en un no mai acabar, que és el dinamisme inquiet de l'home, el dinamisme que el mou i que li dóna personalitat, el dinamisme de multiplicar des d'un tronc que coneix la diferència que fan l'home actual inconformista, tolerant, burocratitzat, i obsessionat per a competir. I és tant així en el patró de la competitivitat que sense competir o sense imaginar-se que competeix sembla que un va desbruixolat, desorientat i sense motivació. Però el que passa, si no competeix, és que ha triat fer-se la personalitat tan ferma com el foc i tan neta com l'aigua, la terra i l'aire; però, així i tot, haurà de competir potser qualque vegada. Fer-ho sempre és tarar-se de les paranoies dels altres visualitzades en pel·lícules, modes televisives i especialment en la publicitat obligada a fer sentir complex d'inferioritat a tota persona de dues cames que no usa un producte determinat o un altre en qüestió. Així, alienats i competint tots, són molts més, sens dubte, els malalts que no pas els psiquiatres. Ni més ni pus: tal i com convé que sigui en un món capitalista de ciment, dòlars, euros, xampany, tabac i wisqui, perquè fet el collar a mida qualque dia segur que trobam el ca a qui endosar-lo. Si espolsa, ja es tranquil·litzarà. A més, no es perden barcos?... I darrerament avions. I, segur, que moltes altres coses es perden, perquè, saturats sempre, el desig arriba a ser no «devorar» i jugar a veure-les venir però envitant si ets el darrer. Que quedi clar que envitant...

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.