Els estats d'ànim s'associen, evidentment, amb el fet d'estar o
sofrir una crisi tan directament com indirecta, i dir que «tot està
en crisi» és simptomàtic que un arrossega «depressió» des del
nihilisme que, de negar, nega fins i tot la possibilitat de
superació d'una cosmogonia tancada i, de cada dia, més arbitrària i
més subjectiva. Pocs mals "però més dels desitjats" són
endèmicament crònics, però l'home "gràcies a l'educació tradicional
de les pors" els associa o bé a la permanència constant o bé a la
classe segons la importància, quan, en atorgar-los-en un massa
"estimant en excés l'alenada", es declara obertament tan ateu com
un emperador narcisista. L'òptica, així, es perd rere un passar
pena que arriba a ser tan un vici més de la nostra personalitat com
ho és la deglutició necessària d'uns aliments que, en situacions de
«crisi», provoquen colesterol, bulímia, anorèxia, obesitat,
sucre..., però que, en situacions normals, sols comporten la simple
supervivència, en teoria tan desitjada com «el no passar pena per a
viure».
L'home, per essència, ha de tendir a la felicitat, i negar-se-la
no és cap forma ni terapèutica ni digna per anar torejant temporal,
perquè el no res està podrit en el mateix no res "i sent
pessimistes deim que «ni en teoria serà». Aleshores, o bé l'estar
de volta de tot o bé el pessimisme o bé la sort ens hauran jugat
una mala passada, i, a posteriori, pensarem que ja no cal cercar
tantes explicacions a les coses, perquè moltes més de les pensades
en tenen no sols una sinó mil i una que és el mateix que dir que no
en tenen cap i que «simplement n'haurien de tenir». L'home s'anat
fent d'aquest «n'haurien de tenir» en un cercar sortida vegada rere
altra a un laberint viciat en la pretesa negació. Intentant obrir
la porta ha sorgit la mica de llum, que era el que es necessitava
per a creure en la possibilitat de girar definitivament la truita.
Dir-se que poc basta per a fer-nos creure en el propi projecte
sense desviure's ni pel passat ni pel futur en un «carpe diem»
equilibrat i sòlid i, definitivament, d'essència de projecte mai no
finit mentre hi hagi vida: aquesta és la sentència del càstig/goig
de viure.
La fosca cronifica la crisi, més quan és més imaginada que real,
igual que un desengany profund pareix haver esborrat la senda
existencial en els vessants més d'identificació per a poder fer
positives previsions de futur. La fosca és la sal que el pessimisme
posa a una existència que s'ho mereix tot menys l'autonegació,
perquè l'home "sense creure en les pròpies circumstàncies que
moment rere l'altre constantment es presenten" fineix en vida dins
la negror densa que ha triat per a anul·lar-se des del prejudici de
veure's amb uns defectes que no té i que se'ls veu perquè els
imagina a partir d'una voluntat malalta que adopta la tàctica de
veure com a decadent fins i tot la més xalesta abundància. Així un
es carrega tant de feixos imaginaris que ha triat devotament morir
de fals cansament, i la mort no arriba quan un s'ha momificat, ara
més que mai, en la pròpia mort.
La vida és sempre una contradicció i la mort una certesa, però
mai, de cap de les maneres, s'hauria de viure en vida, perquè la
vida està feta per abraçar i abraçar-se fins a tenir la seguretat
que un caminant no perd el camí encara que hi hagi encepegat moltes
vegades. És perquè «voler» és «poder» per molta paradoxa que hi
vegem, i «arribar» és tan sols una qüestió de temps i d'una mica de
sort per molt que ens creiem que mai no arribarem a cap meta. És
perquè el destí s'escriu en cada passa, en cada volença i en cada
decisió. No veure-ho és pecar d'innocència a partir del supòsit que
tota història, tant individual com col·lectiva, està escrita; quan
el que succeeix és que tothom té el seu bolígraf i escriu "si li ho
permeten" la història que tria de la millor forma que sap. El
problema és que ni la història s'escriu sola i que la tinta no és
indeleble. Després se'n faran versions i cada versió a continuació
pretendrà configurar-se en història en un no mai acabar, que és el
dinamisme inquiet de l'home, el dinamisme que el mou i que li dóna
personalitat, el dinamisme de multiplicar des d'un tronc que coneix
la diferència que fan l'home actual inconformista, tolerant,
burocratitzat, i obsessionat per a competir. I és tant així en el
patró de la competitivitat que sense competir o sense imaginar-se
que competeix sembla que un va desbruixolat, desorientat i sense
motivació. Però el que passa, si no competeix, és que ha triat
fer-se la personalitat tan ferma com el foc i tan neta com l'aigua,
la terra i l'aire; però, així i tot, haurà de competir potser
qualque vegada. Fer-ho sempre és tarar-se de les paranoies dels
altres visualitzades en pel·lícules, modes televisives i
especialment en la publicitat obligada a fer sentir complex
d'inferioritat a tota persona de dues cames que no usa un producte
determinat o un altre en qüestió. Així, alienats i competint tots,
són molts més, sens dubte, els malalts que no pas els psiquiatres.
Ni més ni pus: tal i com convé que sigui en un món capitalista de
ciment, dòlars, euros, xampany, tabac i wisqui, perquè fet el
collar a mida qualque dia segur que trobam el ca a qui endosar-lo.
Si espolsa, ja es tranquil·litzarà. A més, no es perden barcos?...
I darrerament avions. I, segur, que moltes altres coses es perden,
perquè, saturats sempre, el desig arriba a ser no «devorar» i jugar
a veure-les venir però envitant si ets el darrer. Que quedi clar
que envitant...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.