S'ha descobert que els euros provoquen al·lèrgia a certes persones. I n'hi ha qui diuen que el nou paper moneda destenyeix. Encara en sortiran més, de detalls. No per aquests seran retirats de circulació. Després de segles de guerres, Europa és una altra cosa amb aquest maldecap de comptar cèntims. Només després d'ajuntar-se per produir plegats l'acer i el carbó, elements necessaris per fer armes i també altres coses, s'acabaren els enfrontaments bèl·lics. No n'hi va haver prou amb inquisicions i segles de guerres perquè els al·lèrgics a la realitat encara escainin els seus mals i els atribueixin a la resta.
Per aquí també hi ha inquisidorets de pa amb fonteta, idealistes que es posen per damunt del bé i del mal i escriuen amb llenguatge de suc de barral, com el que empraven els requisadors d'or dels anys de la guerra, com si tenguessin al·lèrgia a la realitat. Usen els epítets i les etiquetes com un marxando de fira que es vol treure el gènere de damunt. La realitat és massa complexa per a qui només destria el blanc del negre. Com diu aquella cançó de «sa porrassa» que canta Biel Majoral, només els «dolents» de veritat alimenten aquests idealistes que ho tenen tot compost dins el cap. Només els tenen per mostra. De fet, són velles víctimes que prenen el paper de botxins i no entenen que tothom no estigui tan malsofrits com ells, donant sempre llendera. De fet, és una cosa ben segura: són com ca qui lladra, però inofensius; són figuretes de decoració molt pràctiques. Poca cosa més.
Aquests al·lèrgics a la realitat són com aquell que dóna instruccions de com fer les coses, però mai no en fa cap. I quan ho prova, s'emmerda fins al coll. De fet, estan a la gàbia per fugits, no per imbècils. És patètic veure ventar a l'era un idealista que té al·lèrgia als boleis, fent llista d'enemics inexistents, talment un quixot que cerca brega amb els molins o amb una manada d'ovelles.
