La crítica literària en estat pur segurament no és més que un
límit al qual pot tendir, eventualment, una certa escriptura o un
cert discurs però mai una activitat que es pugui exercir en
exclusiva, sense mesclar-hi cap altre tipus de crítica o de
raonament. Naturalment, si això és cert per als crítics
professionals o professorals, a fortiori encara ho ha de ser més
pels qui feim de suplents "més o manco, com aquell qui diu, per a
tapar forats.
El fet té a veure també amb la pluralitat de lectures que permet
tot text que quedi, tot text que tengui algun cos, alguna còrpora
patent. Com és el cas, sens dubte, del darrer llibre de Jaume
Pomar, Temps inconjugable, que acaba de publicar Baltar en la seva
col·lecció Perifèrics, de disseny molt net i amb una portada de
Lluís Maicas que és tot un poema gràfic o visual. I sense oblidar
tampoc que la diversitat de lectors és també determinant, per
descomptat, per a la varietat de lectures. En definitiva, no pot
existir mai cap lectura absoluta; tota lectura és, al contrari, ben
personal o individual i, per tant, limitada, d'alguna manera més o
menys embiaixada o esbiaixada. Sempre cal alguna modèstia, doncs, a
l'hora de donar compte d'una lectura, per molt que ens hagi
'arribat' o commogut. Val a dir que un servidor és prou conscient
que aquest petit article se centrarà necessàriament sobre la seva
lectura, molt més que sobre el text per si mateix, obert tothora a
moltes altres lectures, cap d'elles arbitrària.
En el cas concret de Temps inconjugable l'articulista és
especialment conscient que li seria impossible centrar-se
exclusivament en la qualitat literària del llibre, per més que, per
descomptat, no deixa de reconèixer-la i subratllar-la com es
mereix, particularment en Michelle, la nouvelle que constitueix
l'autèntic plat fort del volum. Aquesta qualitat literària es
manifesta tant pel domini absolut que exerceix Jaume Pomar sobre
els materials que va introduint gradualment en la narració, el
control de la conducció del fil argumental i del seu coronament
sense concessions habituals, l'extraordinària fluïdesa amb què es
va produint el discurs i encara la vivacitat i naturalitat del
llenguatge emprat, que no té cap empatx a fer servir expressions i
mots ben nostres. Alguns exemples d'aquesta riquesa de lèxic
col·loquial: no perdre calada, armar esquera, xerevel·lo, raser,
encobeir, conxorxa, de pinyol vermell, boínder, verrimós, fang de
gerrer, concagat, trossades, enfora d'osques, doblerer,
desmanyotat, a llostre de nit, tous d'aigua, desengramponador,
l'arròs anar a grumallons, boià, etc., etc.
Si els tres textos inclosos, Temps inconjugable, Espais en blanc
i negre i l'esmentat Michelle tenen un fort contingut autobiogràfic
"sense caure, emperò, en cap mena de narcisisme", és especialment a
Michelle que ens dóna un profús i molt vívid i colpidor testimoni
de la darrera època del franquisme a Mallorca, testimoni que gosaré
dir que ha de produir una certa malenconia entre els lectors que
l'hagin viscut "aquell temps" per la seva veritat i detall i, a la
vegada, per la que podem dir-ne futilitat de bona part de les
anècdotes que va desgranant, amb noms inventats o reals dels
protagonistes involucrats "molts ja han partit d'entre nosaltres" i
que a un servidor li han provocat o fet adoptar el títol d''El
temps incorregible' per a aquella època i aquest article. Perquè és
evident que, fos quin fos el valor o l'eficàcia d'aquelles
anècdotes, el que és de totes totes evident és que ningú pot
corregir-les, subsanar-les o "per dir-ho així" reforçar-les o
donar-los més força de la que realment varen tenir.
No és aquest el lloc de posar-se a comentar els nombrosos
personatges, escenaris i fets evocats. Tot aquell que tengui alguna
curiositat per aquella època el millor que pot fer és llegir el
llibre de Jaume Pomar. Un servidor sols apuntarà, com un dels
moments punyents d'aquella petita història tan eficaçment evocada,
les dades que ens aporta l'autor sobre la peculiar cloenda de
l'Aula de Poesia organitzada per en Jaume Adrover, en Jaume Vidal
Alcover, en Bienvenido Àlvarez-Novoa i en Guillem Sureda Molina,
que varen fer venir a Palma per a tal acte el filòsof José Luis
Aranguren i que "davant la no autorització de l'acte per part del
Govern Civil" sols va poder celebrar-se discretament o
clandestinament a La Bitacola, la discoteca de l'hotel Jaume I,
gràcies a l'hospitalitat i al compromís proverbials d'en Joan
Casals.
El que voldria haver destacat, en definitiva, és el servei
realitzat per l'escriptura de Jaume Pomar al record d'un temps i
d'un país, en paral·lel al conreu del mite carnal de Michelle, tema
passional que segurament interessarà molt més als més joves.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.