El temps incorregible

El fet té a veure també amb la pluralitat de lectures que permet tot text que quedi, tot text que tengui algun cos, alguna còrpora patent. Com és el cas, sens dubte, del darrer llibre de Jaume Pomar, Temps inconjugable, que acaba de publicar Baltar en la seva col·lecció Perifèrics, de disseny molt net i amb una portada de Lluís Maicas que és tot un poema gràfic o visual. I sense oblidar tampoc que la diversitat de lectors és també determinant, per descomptat, per a la varietat de lectures. En definitiva, no pot existir mai cap lectura absoluta; tota lectura és, al contrari, ben personal o individual i, per tant, limitada, d'alguna manera més o menys embiaixada o esbiaixada. Sempre cal alguna modèstia, doncs, a l'hora de donar compte d'una lectura, per molt que ens hagi 'arribat' o commogut. Val a dir que un servidor és prou conscient que aquest petit article se centrarà necessàriament sobre la seva lectura, molt més que sobre el text per si mateix, obert tothora a moltes altres lectures, cap d'elles arbitrària.

En el cas concret de Temps inconjugable l'articulista és especialment conscient que li seria impossible centrar-se exclusivament en la qualitat literària del llibre, per més que, per descomptat, no deixa de reconèixer-la i subratllar-la com es mereix, particularment en Michelle, la nouvelle que constitueix l'autèntic plat fort del volum. Aquesta qualitat literària es manifesta tant pel domini absolut que exerceix Jaume Pomar sobre els materials que va introduint gradualment en la narració, el control de la conducció del fil argumental i del seu coronament sense concessions habituals, l'extraordinària fluïdesa amb què es va produint el discurs i encara la vivacitat i naturalitat del llenguatge emprat, que no té cap empatx a fer servir expressions i mots ben nostres. Alguns exemples d'aquesta riquesa de lèxic col·loquial: no perdre calada, armar esquera, xerevel·lo, raser, encobeir, conxorxa, de pinyol vermell, boínder, verrimós, fang de gerrer, concagat, trossades, enfora d'osques, doblerer, desmanyotat, a llostre de nit, tous d'aigua, desengramponador, l'arròs anar a grumallons, boià, etc., etc.

Si els tres textos inclosos, Temps inconjugable, Espais en blanc i negre i l'esmentat Michelle tenen un fort contingut autobiogràfic "sense caure, emperò, en cap mena de narcisisme", és especialment a Michelle que ens dóna un profús i molt vívid i colpidor testimoni de la darrera època del franquisme a Mallorca, testimoni que gosaré dir que ha de produir una certa malenconia entre els lectors que l'hagin viscut "aquell temps" per la seva veritat i detall i, a la vegada, per la que podem dir-ne futilitat de bona part de les anècdotes que va desgranant, amb noms inventats o reals dels protagonistes involucrats "molts ja han partit d'entre nosaltres" i que a un servidor li han provocat o fet adoptar el títol d''El temps incorregible' per a aquella època i aquest article. Perquè és evident que, fos quin fos el valor o l'eficàcia d'aquelles anècdotes, el que és de totes totes evident és que ningú pot corregir-les, subsanar-les o "per dir-ho així" reforçar-les o donar-los més força de la que realment varen tenir.

No és aquest el lloc de posar-se a comentar els nombrosos personatges, escenaris i fets evocats. Tot aquell que tengui alguna curiositat per aquella època el millor que pot fer és llegir el llibre de Jaume Pomar. Un servidor sols apuntarà, com un dels moments punyents d'aquella petita història tan eficaçment evocada, les dades que ens aporta l'autor sobre la peculiar cloenda de l'Aula de Poesia organitzada per en Jaume Adrover, en Jaume Vidal Alcover, en Bienvenido Àlvarez-Novoa i en Guillem Sureda Molina, que varen fer venir a Palma per a tal acte el filòsof José Luis Aranguren i que "davant la no autorització de l'acte per part del Govern Civil" sols va poder celebrar-se discretament o clandestinament a La Bitacola, la discoteca de l'hotel Jaume I, gràcies a l'hospitalitat i al compromís proverbials d'en Joan Casals.

El que voldria haver destacat, en definitiva, és el servei realitzat per l'escriptura de Jaume Pomar al record d'un temps i d'un país, en paral·lel al conreu del mite carnal de Michelle, tema passional que segurament interessarà molt més als més joves.