En un estudi d'opinió anterior a l'11 de setembre novaiorquès "a veure si arribarem a oblidar que ja n'hi havia dos, i que en un d'ells el món nord-americà de les finances havia actuat de botxí a l'ombra", en aquest estudi per radiografiar en els francesos l'actitud respecte dels EUA es va detectar un 10% d'allò que els autors anomenen anti-americanisme. L'opinió francesa apareix dividida, un 40 per cent mira els nord-americans amb simpatia, un 50% se'ls mira entre la indiferència i l'antipatia moderada, i després queda el 10% ja referenciat d'anti-americans. És curiosa l'explicació que donen els autors de l'estudi, segons els quals «la força dels anti-americans resideix sobretot en el seu nivell de politització i en la seva capacitat d'intervenir en el debat públic». Vostè perdoni, però si a servidor em demanen que adjectivi un grup de persones polititzades i amb capacitat d'intervenir en el debat públic, segurament el primer qualificatiu que se m'acudirà és el de crític. Per a la gent de la meva edat, ser crític ha estat dolent durant molts d'anys, després ha estat tolerat durant uns altres anys, i ara, com una fatalitat amarga, torna no ser bo, perquè, ja ho veis, els sociòlegs de gabinet t'encolomen l'etiqueta d'anti-americà si la teva capacitat crítica es projecta sobre aspectes de la vida d'aquell país. Tot plegat, no és gens tranquil·litzador, perquè quan les paraules es giren contra l'esperit crític vol dir que minva sensiblement el cabal disponible de llibertats.
En uns informes esfereïdors sobre les activitats de la CIA en matèria cultural, als quals es va fer menció en aquest racó de diari, es podia llegir el menyspreu més radical dels gestors polítics nord-americans per aquells compatriotes seus o pels europeus que no s'adherien incondicionalment a la política made in USA. Als crítics se'ls podia qualificar de comunistes, d'esquerrans no comunistes o de mitges tintes. No sabien com ubicar els esperits crítics, de manera que destinaren quantitats al·lucinants a pervertir-los. Assistim a una reedició d'aquells temps, amb un estrany succedani dels soviètics, l'islam. Mentre EUA lluiti contra l'islam, el que no sia adhesió és anti-americanisme: amb el beneplàcit dels nostres governs i un oceà de silenci dels nostres intel·lectuals.
