Els viatges per la Mediterrània de sempre duen instantànies d'unes illes que a vegades s'assemblen molt. Arquitectures tradicionals, emblanquinades com s'ha fet sempre, ens farien confondre illes com Menorca, Míkonos o Gerba. Concretament aquesta última ofereix un passeig meravellós ple de blancs que apareixen entre les oliveres mil·lenàries i terra magra. Són mesquites o menzels "cases de possessió, més o menys" que s'ensenyoreixen de l'illa plana.

Feta amb la saviesa que només dóna el temps, l'arquitectura popular de Gerba aixeca mesquites com fortaleses. La seva presència és un esclat de claror dins el paisatge sempre enlluernador de l'illa. La mar puja i baixa amb les marees del golf de Gabès, amb les barques que toquen fons o naveguen: com que no hi ha cap elevació del terreny, la mar té tan poca profunditat que, segons diu Ramon Muntaner a la seva Crònica, és possible anar des del continent a l'illa colcant amb un cavall. Però, des de sempre, totes les illes tenen massa pretendents. I Gerba no és una excepció, tant en temps antics com ara mateix. Així que les platges que només coneixien batalles llunyanes i un anar i venir de l'aigua amb les marees, actualment estan ocupades per hotels. És el progrés i el benestar, perquè la gent pugui estar a un lloc que es considerava privilegiat. A qui la conegué anys enrere, li anirà millor recuperar dels arxius de la memòria els paisatges amb construccions blanques de calç, els colors llampants de les buguenvíl·lees fent enramades a les terrasses, els recipients de test per a la pesca del pop, les palmeres envoltant la torre del far del cap de Taguermês i els sopars al restaurant del port pesquer on, amb el cuscús de peix, els vins blancs del continent alegraven la festa. Són imatges i records que es repeteixen amb freqüència. Segurament el viatjar deu ser anar encalçant imatges i sensacions. Llavors, un cop atrapades, retenir-les per treure-les quan més es necessitin. I recuperar petits bocins de la vida.