De costellada

Fa trenta anys, o més, era molt estrany, gairebé un prodigi, veure res de tot això. No crec que aquest biaix obeeixi a un augment de la consciència cívica de la gent, o que hagi minvat el nombre de perdigonades que anualment solquen, sorolloses, l'espai, o que hagi millorat la condició de vida dels animals de pèl i ploma. Res d'això crec que no ha passat. Senzillament, ara amollen molta més caça dins els vedats, però el resultat és el mateix, el destí tràgic dels animalons idèntic que fa trenta anys: morir sota la inclemència sonora d'una perdigonada. Per ventura, mentre m'acost a la finca tenc la sensació falsa d'un món molt més bucòlic. Però no és cert, és com si a la vista li fes mastegar un xiclet insípid: un miratge, una mentida. Tot segueix igual, o pitjor. Perquè, per ventura, l'única dada que ha variat és la sagacitat i la punteria dels caçadors que, entre tanta abundància artificiosa, no necessiten esmerar-s'hi tant.

Totes aquestes reflexions se m'han ocorregut, mirau per on, tot pensant que diumenge vinent ja posaré la benzina en euros i segurament, al canvi, un raig de pessetes més cares del que l'he pagada aquesta setmana. El govern de l'estat, el que reclama paritat i no sé quantes coses més quan introduïguem l'euro dins la nostra vida quotidiana, és el que aprofita l'avinentesa per apujar-nos la benzina gairebé un duret. I què té més pagar el gasoil a 0'65 que a 0'68?

Bé, per ventura més d'un i de dos lectors intuirà que aquest article està escrit el dia dels innocents i es demanarà què tenen a veure la suposada abundància de conills i la promiscuïtat de les perdius als nostres camps amb l'apujada de la benzina. No té res a veure-hi directament, però sí indirectament. M'explicaré. Si comparam la teoria sobre l'estat de l'autonomia és com a molt semblant a aquesta visió que hom es pot fer de colombrar actualment l'abundància de fauna als camps de la meva infantesa. Sembla que ens han cedit moltes competències, per ser més generosos encara, demà passat ens transfereixen tota la sanitat, però a tot estirar el que s'ha produït ha estat una descentralització administrativa. Han amollat més conills dins el vedat, però tanmateix ho han fet no perquè es multipliquin i es reprodueixin, és a dir, perquè siguin autònoms i puguin autogestionar-se inserits dins un cicle ecològic propi, sinó perquè ells, els de sempre puguin tenir l'oportunitat de matar-ne més, de posar-se més trofeus. Som, malgrat no ho semblem, com aquests conillons que han amollat a lloure, carn d'escopeta, ànimes marcades i amb dates estrictes de caducitat. No podem apujar els imposts, ni establir el preu de la benzina, ni posar una ecotaxa, ni abaixar un impost perquè ens fan recaptar tot el que puguem poder mantenir mig vius els morts que ens traspassen. No podem establir lleis pròpies pel que fa a telefonia o qualsevol altre indicador de modernitat. I per si fos poc, el meu fill, tot innocent ha pegat un bon bot quan Catalunya ha marcat un gol davant Xile, ens condemnen anualment a celebrar partits de costellada i ells s'ho miren des del cornaló del seu cel amb una displicència particular, com un multimilionari miraria els cent duros que ha almoniat a una ONG de dubtós pelatge, ben segurs que mai no entrarem en el regne dels elegits. I s'ompliran la boca tot dient que, amb la sanitat, ja han compost el gran betlem de l'estat de les autonomies, que mai no havíem pogut gestionar tantes coses. Un betlem també de costellada, de pa amb fonteta. Una mentida, una il·lusió òptica.