L'acord entre el Ministeri de Jaume Matas i el Consell presidit per Maria Antònia Munar per comprar Raixa constitueix una mostra de sensibilitat, ja que dóna titularitat pública a un dels edificis més emblemàtics de l'Illa, que finalment no quedarà en mans de cap acabdalat estranger sinó al servei dels ciutadans. Tanmateix, el més significatiu és que Madrid pagarà 1.000 dels 1.400 milions que costa l'operació inicial, com també el projecte, les obres de rehabilitació i el futur manteniment, tot i que la institució insular en serà la usufructuària. Així, l'esforç econòmic no dependrà en molt bona part de les espremudes butxaques illenques, sinó que seran recursos que, en altres circumstàncies, haurien partit cap a Castella i Lleó o cap a Extremadura, posem per cas. Matas i Munar han entès que això és el primer que aprecia el cos social: superar l'espoliació fiscal, en la mesura que sigui possible, amb inversions que aportin categoria a Mallorca.
De fet, creim que és important remarcar el gest de Matas. És el primer dels quatre ministres balears de la democràcia que ha propiciat una inversió concreta per a les Illes des que Santiago Rodríguez Miranda, a principis dels vuitanta, va fer la primera passa per a la construcció de l'Hospital de Manacor. I, potser per això, la compra de Raixa tindrà lectures molt subliminals pel bon moment que travessen, ara, les relacions entre els màxims dirigents de PP i UM. Però l'únic fet constatable és que Munar sap mantenir un posicionament d'equilibri entre la seva pertinença lleial al Pacte de Progrés i la capacitat per negociar amb Madrid, sempre intentant cercar el màxim de profit a la seva posició de centre nacionalista.
I, tanmateix, el que interessa és Raixa. Les seves parets conserven la memòria del cardenal Despuig, home que visqué una època irrepetible de transformacions arreu d'Europa a finals del segle XVIII. Ell i altres com ell creien en l'obertura de l'aleshores anquilosada Mallorca. Raixa és tot un emblema de lucidesa i de conjugació del medi natural amb l'arquitectura al servei del gust i l'humanisme. I ara el palau és d'una societat que vol conservar la qualitat de vida, el desenvolupament, la cultura i, en definitiva, el sentit de la llibertat.
