Fa uns dies vaig trobar a la pàgina d'un diari una cosa per a mi singular, perquè, mirau per on, era la primera vegada que veia el ministre espanyol, don Jaume Matas, amb calçons curts. Potser ben bé que ja hi hagi estat fotografiat altres pics, però jo no l'havia aglapit encara. I m'ha resultat un detall simpàtic, mirau quines coses, sempre tan compostet, ell, i ara veure'l amb calçons curts i amb un calcetí absolutament caigut i l'altre estirat, però no gaire, quines coses, de genolls per avall semblava na Bel Rollet, recordau, llongaters? I això a tot un ministre de Medi Ambient de l'Estat espanyol no se li hauria de comportar, al meu humil, insignificant parer. Jo què sé, pot ser que els assessors d'imatge del Ministeri siguin de l'opinió que, tot plegat, humanitza la divinitat inherent al càrrec, acosta al cabrum dels ciutadans, del personal de carrer i calla i paga, la personalitat dels elegits pels déus del poder. I dels vots, eh?, quedi clar. Si no és així, no ho entenc. Es tractava d'un diari local i a pàgina sencera noticiava un esdeveniment d'importància màxima, home, i havia merescut que li dedicassin tota una pàgina, ja ponderareu el seu gruix a mesura que us ho vagi explicant. Titulars: «Tertulia en s'Era de Pula» Les fotografies eren exactament sis. La primera, la de capçalera que diríem, mostrava tretze mascles humans dins una pista de pàdel alineats vers la xarxa, onze davant la mateixa i dos darrere. Tots amb calçons curts manco cinc, que duien el xandall complet. D'esquerra a dreta segons mires la foto: un bell jove, mitja melena, amb una bandera USA al pit, al cor, patriòtic ell, damunt una inscripció de marca: «Ralph Laurent», si la lupa no m'engana, ensenya les dents; el segon, també jovençà, camiseta clara amb la inscripció «Dunlop», també se'l nota feliç, no mira el fotògraf, ho fa cap a l'esquerra; el tercer, pantaló esportiu llarg, alopècia incipient, és feliç com ell tot sol, potser fins i tot havia guanyat algun «set», mirau que us dic; el quart, don Jaume Matas, raqueta en mà, i amb una carona de pinxo madrileny que ja voldrien molts mesetaris; deu ser encomanadís, això; allò del calcetí alt i l'altre baix ja us ho he dit; el cinquè, just darrere Matas, un al·lot que li admira el clatell engominat amb cara de «qué hay de lo mío?»; just al seu costat el cappare mediàtic JJ. Ramírez, seriós i un metre rere la xarxa, cara de pòquer, poca berba que llavors tot es sap, sembla pensar; a la seva esquerra un, més granadet i amb cara de ben situat, o sia, tranquil; no el conec, però com que s'ha fotografiat a la dreta de Javier Arenas, pens que podria ser cosa; després, el senyor Zaplana, el cartagener empeltat de valencià que comanda molt, camarrines de llebre com les meves, mirin, alguna cosa tenim en comú, també amb un somriure ample, com d'anunci de pasta de fer netes les dents; els quatre restants, així al primer cop d'ull, ni fred ni calor. Hi són perquè els han dit que hi havien de ser i llests. Circumstancial cara de foto així mateix.

Tot plegat esponsoritzat per AirEuropa, com queda meridianament clar en una, dues, tres pancartes a la foto de la pista de pàdel. I la compareixença del senyor Hidalgo a dues oportunes fotografies, una amb el Zaplana, ulls molt oberts ambdós, com a punt de dir qualque cosa molt important, fins i tot uns metres darrere una senyora molt encopetada amb vestit de lluentons se'ls mira amb cara d'ensurt, i l'altra amb el senyor ministre Matas, ara ja net, dutxat, engominat, relaxat després de tant esforç. Tot el text del reportatge potser es pot resumir amb el peu de la foto principal, la de la pista de pàdel. Diu així (en castellà): «Units pel pàdel. Eduardo Zaplana, Javier Arenas, Jaume Matas i Pedro J. Ramírez, entre altres, se citaren a Mallorca coincidint amb el pont de la Constitució, per descansar i posar-se a prova en el ja tradicional torneig de pàdel que s'organitza a s'Era de Pula, on es combina esport i tertúlia d'assumptes d'actualitat. L'any passat fou Kioto i aquest, el conflicte basc». De sofridor hi era en Clemente, el futboler, que se definí com a «nacionalista, del PNB i insatisfet». Féu el que pogué, que no va ser gaire cosa. Pobre home, on s'havia ficat!