Ara no me faceu dir qui va dir allò de: «El rei és mort, Déu és mort, i jo mateix no me trob molt bé», o una cosa molt semblant. Però sí crec recordar que volia dir que res ja no era com abans, que les coses no estaven canviant per a bé, i que en definitiva anaven per mal camí. Més o manco, aquesta és la sensació que m'ha causat aquesta setmana, cosa que no deixa d'esser una mala passada, si tenim en compte que és la darrera de l'Advent i ens deixa a les portes del Nadal. Començant pel final, crec que seria llàstima que per una consideració mal entesa renunciàssim a fer l'autocrítica de la Nit de la Cultura, un esdeveniment que podria tenir una transcendència social i cultural infinitament superior (que és la que es mereixeria) si es posàs més cura en la seva presentació. Trob una bona idea substituir el tradicional sopar per un acte civicocultural a l'Auditòrium, i reconec que no és fàcil configurar d'una manera engrescadora un acte esclau de la retransmissió en directe per televisió. Però potser valdria la pena prescindir-ne, perquè a més, amb les estúpides pauses publicitàries, fa impossible la fluència que, si hi ha encert, pot culminar en entusiasme compartit, que hauria d'esser un dels objectius de la celebració. En tot cas, tal com va anar la cosa, l'ambient a l'Auditòrium va esser gèlid, i es degué contagiar als oradors, perquè tots sense excepció varen estar desangelats, i fins i tot als artistes, que amb les úniques excepcions de l'excel·lent Joan Pons, i de Maria del Mar Bonet en la seva interpretació de El Pi de Formentor, no varen esser capaços de despertar més que uns tímids aplaudiments de circumstàncies. Insistesc: Jo no tenc la fórmula, perquè no som expert en el tema, però la benemèrita OCB i els seus tècnics haurien de tenir-la, si no volem que la Nit de la Cultura torni a esser una nit de l'ensopiment. Molt bé el Govern, que va donar suport a l'acte amb la presència massiva de consellers, fins a vuit, si no me'n va passar cap per malla, a més del President. I molt malament, en canvi, l'oposició, perquè no vaig veure ni un sol representant, ni qualificat ni mitjanament conegut, del Partit Popular. Potser encara els durava l'escalfada del debat dels pressuposts, cosa que ja seria prou lamentable. Però me tem que la qüestió és més greu. Tot me fa pensar que el PP calcula que la confrontació, com més agra millor, li donarà rèdits electorals, i per tant ha iniciat una escalada demagògica que ja no s'aturarà fins a les eleccions. Seria una llàstima, perquè, agradi o no agradi, el PP segueix essent el partit més votat en el conjunt de les nostres illes, i no és bo per a la nostra recuperació nacional que un partit així doni l'esquena a tot el que suposa un esforç per a la consolidació de la nostra llengua i cultura i per tant de la nostra pròpia identitat com a poble. Ja és ben evident que el PP només vol la confrontació, com va demostrar amb el vergonyós espectacle que va donar a la inauguració de l'hospital de Sant Llàtzer, en el qual el més greu no va esser l'estúpida qüestió protocol·lària, sinó el gravíssim tema de fons, que és l'absolut menyspreu a les institucions de l'Estat. Els meus possible lectors ja saben què repetiré ara per enèsima vegada: Sense respecte a les institucions no hi ha democràcia possible, només hi ha feixisme. Com és feixisme, perquè el seu efecte és el descrèdit del Parlament, plantejar el debat de pressuposts com una provocació permanent al Govern, amb desqualificacions personals fins a conseguir que algun dels seus membres perdi la paciència. Com és feixisme anar deteriorant des del poder els fonaments de l'estructura estatal prevista a la Constitució que vàrem aprovar els ciutadans, com fa sistemàticament el Govern Aznar amb el seu xantatge a les Comunitats Autònomes que no volen acceptar les seves imposicions, o negociant per separat amb cada una d'elles les condicions d'una transferència, quan aquesta negociació hauria d'esser conjunta de totes les Comunitats Autònomes amb el Govern central. Clar que per això s'hauria de tenir una cambra de representació territorial, que és la que hauria de constituir el marc adequat per a tals negociacions. Però precisament per aquest motiu el Govern Aznar no vol la reforma del Senat. Clar també que els socialistes tampoc ja no són el que eren, i mentres Balears està intentant negociar unes condicions més avantatjoses per a la transferència de la sanitat, els Governs socialistes d'Estremadura i de Castella"La Manxa arriben insolidàriament a un acord amb el Govern Aznar i deixen els seus companys de Balears amb el cul a l'aire. Per tot això, i lamentablement per moltes altres coses, crec que la meva conclusió és trista, però certa: Anam per mal camí.