El drama argentí

Resulta complex esbrinar el perquè d'aquest drama. Però el cert és que estam davant un país ferit per la seva pròpia història, que els argentins actuals no han pogut superar. Les dues passades guerres mundials convertiren l'Argentina en una terra extraordinàriament pròspera. Les seves exportacions anaven lligades als doblers fàcils. Això ajudà a crear una classe dirigent acostumada a viure de la pilotada i del negoci a curt termini, i creà uns dirigents convençuts que el futur no estava tant en el desenvolupament intern quant a poder acaparar dòlars i moneda forta a l'exterior. A més, l'intent d'apaivagar el poble amb la demagògia justicialista també fracassà. Després arriba la crisi. Quan als anys seixanta Europa assolia la definitiva recuperació, l'Argentina anava per avall. Un poema de Cortázar definia la situació de manera molt precisa: «Argentina, capsa de llumins buida». En els anys setanta esclatà l'autoodi: els militars assassinaren part d'una generació d'universitaris amb afany de transformació social. I després arribà la humiliació de les Malvines. Però l'Argentina de la darrera dècada, aquest cop apuntalada pels enormes excedents dels països desenvolupats, semblava que podia recuperar el tren de la història. Però no ha estat així: els vells vicis han pogut més que els doblers forans disposats a incentivar la producció. Per entendre-ho basta veure com un país enorme, amb una potencialitat que esglaia, té quasi la meitat de la població concentrada a Buenos Aires. I ja se sap el que creen els mals vicis: un cos social que ha après a rebutjar l'esforç diari i constant acaba assaltant supermercats. En el fons, els argentins no saben fer feina. I no en saben perquè l'exemple dels seus pèssims dirigents polítics i econòmics ha estat l'èxit de l'especulació i el menyspreu de la suor.