Perdonau-me que parli de mi i de les meves circumstàncies, però
ja he entrat en aquella edat en què al món de la infància
particular comencen a aflorar-hi símptomes de paradís perdut. Que
hi farem! Idò heu de pensar i creure que un dels meus fantasmes
infantils fou un artilugi estrany que rondava per ca nostra, i
supòs que per moltes altres cases. Eren temps aquells del
reciclatge integrat, que tot era reutilitzable, "i no ho dic amb
nostàlgia sinó amb ànim notarial de donar-ne asèptica fe", els
potets de iogurt, els envasos de la llet i tantes altres coses,
entre les quals hi havia alguns elements mèdico assistencial. Així
no és estrany que en una família amb molts d'integrants hi hagués
una xeringa de vidre i un joc d'agulles per injectar-te la
penicil·lina, i també que hi hagués l'artilugi estrany del qual us
parlava. Consistia, ho podeu imaginar, en una bolla, grossa al
ullons de la meva escala infantil, de goma, d'un color virat "entre
marronós i vermell, ergo que no convidava gaire a l'entusiasme ni a
la plasticitat" que d'un punt de la seva orografia, en sortia un
canonet d'uns deu o dotze centímetres de llargària, d'una lleugera
forma cònica, amb el cap prim a l'exterior, per contribuir d'una
manera més eficaç i menys traumàtica a la seva tasca. Era la
popular lavativa, ènema que es diu en llenguatge tècnic i
edulcorat.
La veritat és que mai no la vaig veure funcionar i per aquesta
raó, per ventura, li vaig atribuir uns efectes més destructius,
dolorosos que realment no tenia. Vaja, que per aquell canó et
podien introduir, sense massa traves ni objeccions, qualsevol
substància barroera, purgant i dolorosa. Sobretot si, com jo em
feia, hom s'entretenia a fer mentalment una regla de tres no
matemàtica: «si la injecció que és fina i empra unes vies tan
sofisticades per ser-te introduïda ja és prou dolorosa, com no ho
seran les transferències derivades de la basta, comuna i vulgar
lavativa?».
De lavativa barroera es pot considerar l'anunci que ha fet el
govern central d'associar l'admissió de les transferències
sanitàries a poder-se beneficiar del nou sistema de finançament
autonòmic, que de per si fou també una altra lavativa, ja que no hi
havia altra alternativa possible: si volies tres pessetes més
t'havies d'encolomar tota la xeringada i, a més a més, dir gràcies,
per la immensitat dels favors rebuts.
De lavativa, no cal cercar-hi altre apel·latiu. Si no no
s'entendria que les mateixes comunitats governades pel PP també
rebutgin aquest vincle, aquesta imposició. Jo no sé si el govern de
n'Aznar allò que persegueix no és la descentralització autonòmica
sinó la descentralització dins un ordre "recordau allò de la
llibertat dins un ordre, que no sé si era de M. Villa o de Fraga,
ambdós cappares del PP actual" o, anant més enllà, la reconquesta
de les atribucions pretesament administrades per les comunitats
autònomes. M'explicaré una mica. Això de la descentralització dins
un ordre (estricte, diria jo) ja l'apliquen des d'un principi. Per
dues vies: la via del recurs (ecotaxa, llei de comerç, etc.) per
tant, la legitimitat democràtica del parlament autonòmic és com una
herba molla; i la via de la restrictiva-impositiva: voleu doblers
per a carreteres, idò les heu de fer segons els nostres paràmetres
(encara que en Zaplana les pugui fer així com vulgui); voleu
millorar el finançament autonòmic, idò vos heu de carregar el mort
de la sanitat i ja cercareu recursos (apujada dels carburants) per
tapar-ne el forat o per sargir els descosits per on perd. Per
ventura allò que realment es persegueix és la segona opció que he
plantejat: la reconquesta de competències no per la via diguem-ne
impositivo-militar de reclamar-les per la força, sinó, atès el
setge econòmic a què estan sotmeses les comunitats autònomes,
provocar la rendició incondicional i escenificar un quadre "com el
de la rendició de Breda" on els consellers d'Hisenda i el president
autonòmic retornen humilment les competències al govern central.
Amb això i aquesta mena de patriotisme constitucionalista que ara
ormegen per Madrid ja tenim refundada la sacrosanta unitat de la
Pàtria dels yuppies potsfranquistes. I tot per la via democràtica,
per la que marquen ells, que és l'única possible. Les altres, les
que possibiliten ecotaxes, lleis de comerç, o camins vers
l'autodeterminació, són obsolets i retrògrads camins de cabra:
vuits i nous i cartes que no lliguen.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.