Tanmateix no estam mai bé amb nosaltres mateixos. Abans de l'estiu hem d'aprimar-nos i llevar-nos del damunt els quilos que el fred, les menjades més calòriques i un cert sedentarisme ens han deixat de penyora. Altrament, la nostra imatge pública es faria malbé: els bikinis i la roba fineta i estival posen en evidència unes rodoneses més en sintonia amb la pintura de Rubens que amb l'estètica d'aquest segle XXI. A mitjan estiu, ja comença a ser-nos un poc igual si hem recuperat una miqueta la figura michelin: no ens podem passar la vida negant-nos plaers culinaris, salses i dolços variats i ens enganam dient-nos a nosaltres mateixos i a qui ens vulgui escoltar que tot i que no feim règim anam alerta amb el que menjam.
I tanmateix no deu ser ver que anem alerta amb el que menjam, si no no ens faria falta, abans de les festes de Nadal, haver-nos de llevar tres quilets. I per què ens hem d'aprimar ara tres quilos? Per poder menjar a plaer, sense remordiments ni males consciències, torrons i altres delícies nadalenques. Acabades les festes, tornarem a pesar igual i la nostra figura tornarà a ser rodonenca i continuarem menjant sense tenir cap mala consciència... fins que les revistes, les «femenines» sobretot, tornin a iniciar la campanya preestival.
Efectivament, aquestes revistes cada any ens proposen infinitat de reportatges amb la solució definitiva per eliminar el greix corporal que ens sobra, encara que sovint ens anuncien mètodes que requereixen un esforç personal molt més intens del que estam disposats a fer. Quan no ens suggereixen seguir un règim avorrit («Perdi tres quilos en una setmana amb la nostra dieta del carabassó». «La dieta miraculosa: prengui una setmana la sopa de tomàtiga»), ens insinuen que la clau al nostre problema és apuntar-nos a un gimnàs i matar-nos a fer exercici amb uns aparells inhumans. Sé d'una persona que cada cert temps s'obliga a anar a un gimnàs. El problema: no és precisament constant i sempre hi ha una raó o una altra que justifica que un dia sí i l'altre també deixi de fer exercici. I, com que li fa vergonya la seva pròpia inconstància, cada vegada que fa acte de contrició i vol posar remei al seu sedentarisme, s'apunta a un nou gimnàs. I cada rauxa d'aquestes li costa un pico: la matrícula, el xandall "l'anterior és vell de dur-lo per casa", i un llarg etcètera, per, tanmateix, anar-hi una sola vegada. L'últim rampell de què tenc notícia es va deprimir tant que no hi va tornar: als cinc minuts de botar ridículament i descompassada en una classe d'aerobic la llengua ja li rossegava.
Aquesta mateixa persona, fa alguns dies, em va anunciar que havia trobat la solució definitiva al seu lleuger sobrepès. Passaria pel quiròfan. «I si la cosa em va bé, més endavant em retocaré els llavis, les orelles, la sotabarba...». Com va dir un padrí abans de conèixer una nova neteta, «i si no és guapa, ja la hi farem tornar nosaltres».
