Tanmateix no estam mai bé amb nosaltres mateixos. Abans de
l'estiu hem d'aprimar-nos i llevar-nos del damunt els quilos que el
fred, les menjades més calòriques i un cert sedentarisme ens han
deixat de penyora. Altrament, la nostra imatge pública es faria
malbé: els bikinis i la roba fineta i estival posen en evidència
unes rodoneses més en sintonia amb la pintura de Rubens que amb
l'estètica d'aquest segle XXI. A mitjan estiu, ja comença a ser-nos
un poc igual si hem recuperat una miqueta la figura michelin: no
ens podem passar la vida negant-nos plaers culinaris, salses i
dolços variats i ens enganam dient-nos a nosaltres mateixos i a qui
ens vulgui escoltar que tot i que no feim règim anam alerta amb el
que menjam.
I tanmateix no deu ser ver que anem alerta amb el que menjam, si
no no ens faria falta, abans de les festes de Nadal, haver-nos de
llevar tres quilets. I per què ens hem d'aprimar ara tres quilos?
Per poder menjar a plaer, sense remordiments ni males consciències,
torrons i altres delícies nadalenques. Acabades les festes,
tornarem a pesar igual i la nostra figura tornarà a ser rodonenca i
continuarem menjant sense tenir cap mala consciència... fins que
les revistes, les «femenines» sobretot, tornin a iniciar la
campanya preestival.
Efectivament, aquestes revistes cada any ens proposen infinitat
de reportatges amb la solució definitiva per eliminar el greix
corporal que ens sobra, encara que sovint ens anuncien mètodes que
requereixen un esforç personal molt més intens del que estam
disposats a fer. Quan no ens suggereixen seguir un règim avorrit
(«Perdi tres quilos en una setmana amb la nostra dieta del
carabassó». «La dieta miraculosa: prengui una setmana la sopa de
tomàtiga»), ens insinuen que la clau al nostre problema és
apuntar-nos a un gimnàs i matar-nos a fer exercici amb uns aparells
inhumans. Sé d'una persona que cada cert temps s'obliga a anar a un
gimnàs. El problema: no és precisament constant i sempre hi ha una
raó o una altra que justifica que un dia sí i l'altre també deixi
de fer exercici. I, com que li fa vergonya la seva pròpia
inconstància, cada vegada que fa acte de contrició i vol posar
remei al seu sedentarisme, s'apunta a un nou gimnàs. I cada rauxa
d'aquestes li costa un pico: la matrícula, el xandall "l'anterior
és vell de dur-lo per casa", i un llarg etcètera, per, tanmateix,
anar-hi una sola vegada. L'últim rampell de què tenc notícia es va
deprimir tant que no hi va tornar: als cinc minuts de botar
ridículament i descompassada en una classe d'aerobic la llengua ja
li rossegava.
Aquesta mateixa persona, fa alguns dies, em va anunciar que
havia trobat la solució definitiva al seu lleuger sobrepès.
Passaria pel quiròfan. «I si la cosa em va bé, més endavant em
retocaré els llavis, les orelles, la sotabarba...». Com va dir un
padrí abans de conèixer una nova neteta, «i si no és guapa, ja la
hi farem tornar nosaltres».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.