Això que anau a llegir es tracta d'un article en què hi diré coses políticament incorrectes, ho sé i qui avisa no és traïdor.
La Constitució Espanyola, la Llei de Lleis, va ser concelebrada fa uns dies en una funció quasi eclesiàstica, beatífica, a l'edifici de la Misericòrdia, que ja són ganes d'oficiar una missa de tres i altar fumat a favor de la Constitució a un lloc de tan significativa denominació.

Em dóna la gana insistir que, digui el que digui el President de l'Estat Espanyol, o sia, el meu president damunt el paper i mentre no es demostri el contrari, que també podria succeir, que aquí, a la terra no hi ha res absolutament immòbil, estàtic, etern, ni homes ni veritats ni muntanyes, tot es mou cap a part o banda, evoluciona, involuciona, tendeix a viure, però sobretot a erosionar-se, a morir si no se sap cuidar, maquillar, posar al dia, adaptar-se al pas dels anys, modernitzar-se. De tota manera, tot acaba morint, acabant-se, no importen els anys que passin. El temps no existeix. Els rellotges, els calendaris, són un invent moderníssim sols per posar una miqueta d'ordre dins la secular tendència dels humans de desbaratar-ho tot, a desballestar-ho tot, a perdre la llet pasturant. Hi ha gent crònicament impuntual, posem per exemple. I governs també. I ajuntaments.

Bé, tot això dit anava pel solc de l'argumentació que vull que quedi claríssim que jo opín que aquesta Constitució nascuda en uns moments de transició, d'empentes a balquena, amb un romanent franquista important, amb la pota militar molt feixuga encara que ja mal articulada per tants anys panxes calentes i «desfiles de la victoria» de sainet xescfortesià, era molt ligth, descafeïnada, però com els muls: era eixorca sols, gens ni mica impotent, com es va demostrar un 23-f de desgraciada memòria. No podia deixar prenys cap somera, però podia boixar-la, així mateix. No oblideu LOAPA i altres invents retalladors del que era de vertadera justícia, que massa sovint no té res que veure amb la raó, ni amb el sentit comú, ni amb el braser de can Gil, que en deim a Sineu, com exemplificador del que hauria de ser i no és. De què règims fiscals tan diferents com és ara el basc, el navarrès, el català, en comparació amb el nostre i altres de tercera divisió B?

Vaig rebre de la meva amiga Catalina Cirer la tarja de invitació a l'acte de la Misericòrdia, com cada any, i vaig decidir que no, que allò, allà, aquell dia, no era el lloc adient per a la meva assistència. I va ser debades perquè, la Delegada del Govern central va acabar el seu discurs amb uns versos d'un poema meu titulat Sineu. Els següents: «M'agradaria fer un poema alt, sublim, definitori,/ tot afuat al meu petit, arrufat, estimat poble», tot argumentant el seu autonomisme més fervorós, el seu amor ardent i sincer per aquesta terra nostra, i obviant, clar, davant la Presidenta de la Comissió Constitucional del Congrés, Mariscal de Gante i tot allò de les seves «indissolubilitats», els greuges mal lletats d'ecotaxes no, però marotaxes sí, desdoblaments de carreteres aquí no, però a la València d'en Zaplana sí, i si vols l'hòstia agenolla't i fes un acte de contrició així com toca, monet, que pinten bastos de majoria absoluta. «Y punto», que diria n'Aznar.

Allò que tampoc no llegí na Catalina fou la continuació del poema Sineu. I clar, netedat personal m'obliga, seguia així: «Posant"t'hi l'ossada, tot el greix balder, l'esperança/ que encara hi és, la veu planera, la suor àcida,/ qualsevol llàgrima que s'amagui, trista, estotjada,/ la darrera gota de sang que em feren jurar un dia/ que donaria a una pàtria llunyana, que encara comanda/ entre enderrocs, com les cases amb fonaments de palla./ M'agradaria fer un poema alt, sublim, definitori,/ que fes alçar una gent que segueix agenollada/ per mor de la història i de les pors que nodreix la fam,/ el sotmetiment a Espanya, la veritat malmenada». Això no ho llegí na Catalina Cirer. Era políticament incorrecte. Queda net i espinzellat, companys que m'heu telefonat, crítics immisericordiosos? Jo som allà on sempre. Apa, que qui orina clar no ha de mester mà de metge.