Potser és greu el que em passa aquestes darreres setmanes: dels esdeveniments internacionals em crec poca cosa. Ja ho sé i els que em coneixeu també ho sabeu, no som dels més crèduls i innocents, jo. I no ho faig a posta, paraula, el que passa és que un ja ha rebut tants cops d'escodra que... O sia, a veure, si mitjançant els satèl·lits aquells dels nassos poden llegir punt per punt la matrícula del meu cotxe, la graduació de les meves ulleres, a la perfecció el número que gast de sabates, si amb els censors tèrmics dels seus avions espies poden saber a quin foradet hi ha un eriçó que espera la nit per sortir a pasturar, un ratolí que no sàpiga retenir la respiració o no hi pensi, com és possible que encara ara, setmanes i setmanes, no hagin sabut trobar l'Ossama Ben Laden i tot el contingent de tropa que lògicament l'acompanya i protegeix?

Hem de voler saber pensar que aquest individu malaltís i milionari coordina de qualque manera la seva defensa supervivencial ara com ara, no es tracta d'un «home blau» enterrat dins l'arena i respirant per una canya, amb una escopetona d'un sol tret per única arma. Telèfon? Senyals de fum? Carandines de pedres dins la pols del desert? I venga, la CIA al manco aparentment, fent de bell nou (avui, 3-12-01) un ridícul similar al de l'11 de setembre, quan els donaren tanta carn per tan poc barram efectiu. I ja poden oferir milers de milions d'euros perquè algú doni pistes sobre la seva ubicació, tanmateix, pens, els ianquis juguen de farol, saben a la perfecció que no els hauran de pagar, aquests doblers. En primera perquè, si qualcú ho sap on és, necessàriament hi ha d'estar implicat, ha de ser dels seus, i els traïdors no solen sobreviure més que res perquè Roma no paga a traïdors, però també a conseqüència que, arriba un moment dins l'àmbit de la desesperació, que no hi ha doblers que hi valguin, sols es tracta de morir o matar. O el pitjor: de morir o morir. Han d'estar molt cremats per arribar a això i hi estan amb tota evidència.

Però tornem a allò que jo insinuava al títol: i si en realitat no el volen angospar? Perquè? Home, perquè si no el tenen, tant pot ser aquí com allà com allà deçà. I branca al «micu»!, que diu un amic català principatí. I d'aquesta podran finiquitar la feina incomprensiblement inacabada a l'Irak de Sadam Hussein per exemple, mentre els excedents de bombes i míssils es van gastant de manera harmònicament continuada per a més goig i ganàncies de les fàbriques d'armes dels EEUU, que pel vist, llegit i escoltat, varen ser les primeres aboquinadores de dòlars per a finançar la campanya electoral del senyor Bush, encara que aquí i ara i observant les rabioses ganes de brega del senyor Aznar, potser no sia políticament correcte sortir amb aquestes.

Sí, amb tota evidència, el greu fet, la barbàrie de les Torres Bessones exigeix justícia, investigació, científica, freda recerca de motivacions específiques del perquè de tot plegat per evitar-ho en un futur de bell nou. Però resulta que ningú en parla de justícia. I la CNN manco que ningú. De venjança a dojo es parla. De tribunals militars a porta tancada sense possible assistència d'advocats triats pel reu es parla. De detencions de personal considerat CULPABLE potser sense cap possibilitat de demostrar el contrari es parla. D'informació censurada, amagada, manipulada, barroerament pastada per «no ferir susceptibilitats», evitar estats d'ansietat del personal gringo es parla. De penes de mort per afusellament a l'alba es parla.

Ara mateix, les 3'45 de l'horabaixa de dilluns 3"12"01, acab de sentir per la ràdio que Sharon ha bombardejat amb míssils apache llocs estratègics de la ciutat de Gaza, en «revenge» dels morts pels assassins suïcides d'ahir. N'ha amollat un bon enfilall. S'ignora encara el nombre de víctimes civils i de les altres, però vaja, no era confeti el que havien tirat els helicòpters. He anat totd'una a la televisió. Per TV3 ho donaven. Edificis en flames. Explosions a balquena. Les meves mans suaven i això sols em passa en molt comptades ocasions. Està ben clar: algú ha perdut l'oremus.