La guerra de l'Afganistan ha posat, per molts de motius, la dimensió moral de la política damunt la taula. Desgraciadament, la justificació ètica de l'americanisme, que ha fet aparició a les pàgines d'opinió i en el discurs de polítics com Blair, ha partit amb el llast de la desafortunada actitud de Bush: «El món no ens estima, i això que nosaltres sabem que som bons». Bush deu ser dels polítics més indigents intel·lectualment i, a més, sap que es dirigeix a un electorat que confon fàcilment la moral amb el seu interès. L'antiamericanisme té, en canvi, més tradició i se sol presentar de manera formalment més solvent. En el cas que ens ocupa, però, ha pecat de fer passar els desitjos per realitat. I aquesta és una inèrcia que l'esquerra nostàlgica del comunisme arrossega de fa uns quants anys. Així i tot hem d'admetre que aquesta esquerra va lluitar més que ningú per introduir el debat moral en la política. I és l'absència d'aquest debat que, a molts, ens deixa insatisfets i desemparats quan analitzam les confrontacions polítiques. Per exemple, Jiménez de Parga, Enrique Múgica o Julia García Valdecasas, simplement, disparen abans de preguntar. Però Aznar en això és devastador: hereu de la ideologia joseantoniana de la dialèctica dels punys i les pistoles, defensa la seva pretesa legitimitat democràtica amb la prepotència dels matons castissos i sense més recurs retòric que uns acudits on la sordidesa substitueix l'humor. No li han servit de gaire les lectures d'Hazaña que, com la majoria dels polítics de la República, arribà al poder sense més armes que un discurs moral. I això no és necessàriament la conseqüència d'una honestedat personal: Malraux, que practicà aquest discurs a La condició humana, era un depredador colonial d'obres d'art d'Indoxina. I Mitterrand, exemple de corrupció personal i familiar, utilitzava molt bé els arguments ètics per arribar al seu electorat. Jo diria que els bons polítics arriben a sentir la necessitat de justificar moralment les opcions que trien sobretot quan aquestes opcions són immorals. Jordi Pujol, per exemple, ha desarmat ideològicament el catalanisme i ha acceptat el sotmetiment econòmic i polític de Catalunya a Madrid, però necessita explicar aquests desastres en clau de sacrifici personal i del seu partit pel bé del país. Com els feixistes francesos quan argumentaven que sense Pétain hauria estat pitjor. Les coincidències entre Pétain i Pujol són notables, i la principal és que amb un passat net i heroic (Pétain heroi de la primera guerra mondial i Pujol empresonat per catalanista) han d'assumir la responsabilitat de renúncies i col·laboracions indignes. Pujol no ha patit mai les pressions que Ibarretxe ha d'aguantar, però Ibarretxe ha dit ben clar que la signatura del Concert Econòmic amb Madrid és una qüestió de dignitat, i que els bascs poden estar ben tranquils, que el lehendakari no signarà mai un document que signifiqui una injustícia o un perjudici per al seu poble. Ni Pujol, ni Artur Mas, ni Francesc Homs, ni els nostres Francesc Antich o Joan Mesquida podran dir res semblant. Max Weber, fa molt, va estudiar i tipificar aquestes actituds. L'esperit funcionarial, la lògica administrativa de curta volada, obliga, de mica en mica, a les concessions, i un dia, gairebé inconscientment, s'acaba signant un rendició sense honor.