L'exministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante féu ahir un discurs a Palma farcit de tòpics sobre la Constitució espanyola destinat, en el fons, a glosar les seves excel·lències en matèria autonòmica i arribant a afirmar que, en aquest aspecte, l'actual configuració de l'Estat espanyol està per sobre de la República Federal Alemanya. Tothom, a la terrassa de la Misericòrdia, l'escoltava amb respecte i educació, i tothom en va sortir amb la convicció que el Govern del PP no pensa, de cap manera, reformar el Senat, que és el veritable objectiu a partir del qual es podrà arribar a un Estat espanyol respectuós amb la seva pluralitat cultural, lingüística i de pobles diferenciats.
Només la conversió del Senat en la cambra de les nacionalitats, en què debateixin obertament les problemàtiques i anhels de cada autogovern i en què es prenguin les decisions pertinents, podrà trencar la patètica situació actual: ara és Moncloa qui fa i desfà. Si el Govern balear necessita doblers per fer un desdoblament de carretera, se'n ha d'anar als dominis d'Aznar a demanar almoina, i com que l'Executiu Antich no és del gust dels populars, li peguen portada. Mentrestant, el Govern Zaplana, que és del mateix color polític, sol·licita el mateix i li ho concedeixen. Aquesta és la diferència entre tenir un Senat al servei dels autogoverns o no tenir-lo. Qualcú s'imagina que amb una cambra d'aquestes característiques seria possible que Àlvarez Cascos bloquegi el conveni de carreteres, no vulgui saber res d'aplicar l'ecotaxa als aeroports o posi entrebancs a la declaració d'interès públic dels vols interinsulars? Un Senat com cal evitaria (o almanco posaria en evidència) les jugades partidistes que fan els governants centralistes, sempre interessats a posar els «seus» en els governs autonòmics i a asfixiar els adversaris. Un Senat com cal permetria mostrar ben a les clares les espoliacions fiscals, i allà seria on es podrien exigir els comptes per com s'inverteixen els doblers a les comunitats amb menys recursos i, per tant, més necessitades de suports i solidaritat. Però amb el Senat actual, i per molta Constitució que digui el contrari, el centralisme romandrà viu i sempre el que entri a la Moncloa se sentirà l'amo de l'Estat, per molt que ho intenti dissimular.
