La multinacional ENRON, a punt de fer fallida, està en una d'aquelles situacions que tant agraden als guionistes de les pel·lícules de xinesos: enmig d'un ampli ventall de possibilitats totes prou dolentes, pitjors com més probables, i on tothom sap per endavant que s'esdevindrà la més tràgica. Igual que de les platees dels cinemes estant, i a part dels accionistes, molta gent se n'alegrarà, i no sense motiu. Aquest conglomerat d'empreses, amb base a Texas, ha anat acumulant un historial que com a mínim qüestiona els (discutibles, ara ho sabem) èxits econòmics. Ha estat acusada de ser el principal causant de l'incompliment americà dels acords de Kioto sobre el canvi climàtic, de saltar-se les lleis americanes (i no cal dir les no americanes) sobre actuació dels lobbies davant els governs, d'actuar a gairebé tot el món "del Líban fins a Bangla Desh, de Benin fins Bolívia" des de societats ancorades en paradisos fiscals del Carib que són exclusivament testaferros diluents de responsabilitats, d'aturar i emmascarar arreu del món processos de liberalització dels mercats energètics i de comunicacions, de construir un gasoducte que travessa tot Sud-amèrica sense cap criteri mediambiental ni de protecció de les cultures indígenes que se'n veuen afectades, de tràfic d'influències des de l'Argentina fins a Sud-àfrica, de corrupció des de Filipines fins a Moçambic, de comprar voluntats polítiques mitjançant elevats donatius al Partit Republicà (dos germans de l'actual president Bush fan o han fet feina a ENRON) i també al Partit Demòcrata (allò de...), d'arrasar grans zones de l'estat hindú de Maharashtra per construir-hi una innecessària central de gas natural de més de dos mil megavats, en gran part pagada amb fons públics i atorgada secretament, i de connivència (Amnistia Internacional parla sense embuts de suborns) amb la policia per impedir-hi brutalment qualsevol protesta, de no responsabilitzar-se de l'explosió de la planta de Río Piedras a Puerto Rico el 1996, d'oposar-se tradicionalment a qualsevol mesura per augmentar l'eficiència energètica, d'aliar-se amb la CIA per espiar les estratègies dels seus rivals a l'hora d'aconseguir contractes a molts països i, naturalment, d'amagar informació als accionistes, als auditors i a les entitats de supervisió fins el moment tràgic en què es troba. Fins ara totes aquestes acusacions no havien entelat ni el prestigi ni la xifra de beneficis d'ENRON, però alguna cosa ha passat perquè les accions que valien més de 94 euros fa quatre mesos es paguen avui a uns trenta-vuit cèntims i ENRON està a punt de protagonitzar la fallida més gran de la història econòmica humana i d'acomiadar-se deixant a les fosques bona part del planeta i una quarta part dels Estats Units. De totes les truculències que aquest gegant ha emparat, les més increïbles són les protagonitzades per la seva divisió d'aigües, Azurix. Acusada d'haver malmès de forma irrecuperable els grans aqüífers nord-americans i de minvar i contaminar fins i tot la regió dels Grans Llacs, i de causar la desaparició de més espècies "proporcionalment" a les zones humides dels Estats Units que a les regions tropicals, podria semblar difícil superar aquestes gestes. Però ja fa temps que hem assumit que tot pot ser superat, com demostra tota aquesta informació que hem començat a conèixer. Quan Vandana Shiva va venir a Mallorca fa un parell d'anys, va comentar quelcom que segurament ha anat provocant malsons a tots els qui ho vam escoltar: un projecte d'ENRON, encarregat a la cap de la seva divisió d'aigües Azurix, anomenada Rebecca P. Marks, per controlar tot el mercat d'aigua del planeta. No hi ha cap garantia que els desastres esmentats no reapareguin, però sembla que el monopoli perfecte "el producte més necessari per a qualsevol humà, amb un únic distribuïdor que li posaria el preu més alt que puguem imaginar" haurà d'esperar.