«Els fills ens han llevat es lloc "em comentava una amiga que pateix la terrible experiència d'aguantar una adolescent" i a la feina em fa la sensació que no els import gens». Entre indignada i una mica commoguda em va anar relatant els obstacles i mà esquerra que ha d'anar sortejant una persona com ella que vulgui canviar de feina però no de professió. I és que a la terra dels cacics "i les pubilles per ser una mica justos" les coses es compliquen encara més del que ja hi estan. Si et poses en contacte amb la competència, aquesta t'ho deixa ben clar: «No volem problemes, hem fet un pacte de no-agressió i no li podem tocar ningú». D'aquesta forma s'inicia la partida, la protagonista té vàries opcions: amenaçar amb una depressió nerviosa o qualque cosa similar que signifiqui una baixa de mesos; qüestionar o simplement analitzar les ordres dels seus superiors i no estar disposada a fer favors a l'empresa del tipus dues hores extres diàries, evidentment sense cobrar. Amb aquests exemples tal vegada una pot aconseguir fugir cap a una altra empresa o el que ve a ser el mateix cap a una altra plantació, perquè, ningú no em negarà, que d'això estem parlant. Un joc trist però desgraciadament real on els de sempre mantenen els seus treballadors sota la falsa aparença de llibertat, deixant clar que tenen els calaixos plens de currículums mentre enrajolen el terra amb la seva autoestima. Després no sé què passa amb els currículums ni en la suposada inutilitat, però encara no he conegut ningú que no guanyi amb el canvi. I és que al cap i a la fi l'orgull i la satisfacció personal ens compensen més que un lloc a la plantació.