Si una cosa hi ha en aquest petit país nostre són ànimes caritatives, d'aquelles que aprofiten qualsevol possibilitat per a contar-te allò que «no hauries de saber». Són les comares d'un temps, però reciclades a filtradors i col·legues. Si ahir vos explicava la feta de la governanta Cirer i el sense papers pirata (sembla el títol d'un conte d'aquells amb inconfessable «missatge»), ahir mateix qualcú m'arrodoní la història. Ja era massa saber que la màxima representant de la legalitat en aquest indret d'ultramar assistia impassible al tràfic de mercaderia il·legal fet per persones en situació d'il·legalitat, encara ho és més conèixer la identitat de qui els va reprendre per la contradictòria actitud. Ja és mala sort: abandones la feixuga tasca de guardiana de la llei, vas a prendre una copa amb els amics, se'ls acudeix comprar CDs pirates i ho fan just al davant dels nassos de qui té el manament de defensar la llei, sobretot la referida a la propietat intel·lectual. Ja és mala sort, però és el que sempre s'ha dit per aquests indrets: segons quins petits delictes assoleixen aquesta condició només quan t'aglapeixen. I l'aglapiren, i tant que aglapiren la senyora Cirer. I no un ciutadà qualsevol, o un pagès emprenyat per les multes imposades, no: qui aglapí la Delegada del Govern en falta i li recordà la llei, va ser el delegat de la Societat General d'Autors. No vols brou...

La coherència és una qualitat a reconèixer, fins i tot en els adversaris polítics. Per això, haurien de fer públic reconeixement al govern del senyor Aznar i, per delegació, a la senyora Del Castillo. Un govern que promociona i defensa parlamentàriament les activitats privades dels seus integrants, no podria abandonar els voluntariosos professors d'universitat que ambicionen fer simultani gaudi dels avantatges i llibertat de la universitat pública amb el sou de la privada. Que es farà d'una manera dissimulada? segur. Però, que a mig termini veurem professors esquizofrènics, fent tasques «improductives» d'investigació en la pública i «productives» classes als fills de les classes dominants. I van no sé quantes subvencions als qui no les necessiten.

Quina tristor, això de la normalitat. El ple del Parlament d'ahir es pot resumir amb aquesta sensació: tristor. Una trist govern que governa sense divertiments dialèctics interns i una oposició plena de divertiments interns però amb poques ganes de dialèctica. Au, ja ho teniu: periodistes demanant per tal projecte, coordinadors repartint papers tranquils i avorrits, convidats que passegen a la recerca del diputat o diputada que els desembossi aquella qüestió que els afecta... tristor i més tristor. Ni l'assumpte fixos provoca el més mínim dels estímuls i amenaça de morir d'inanició. Així no hi ha qui faci una rialla, i ja em direu, si no, què faig per allà.