El temps bipolar

Amb la «bravuconeria» que demostrà la nit del passat dissabte sols és comparable, no ja a un boig bipolar, sinó a un defensa de futbol que pateix paranoia en veure ocasions de gol en contra on sols hi ha peloteig al mig camp, però ell en totes n'hi veu i no dubta a fer entrades grolleres de tot tipus fins que l'àrbitre, jutge canós i just, no dubta a treure'l fora del partit. El vent jugà el seu partit, un partit llarg i penós especialment al camp de la zona nord-est de Mallorca. El partit s'acabà amb resultats devastadors per a l'equip contrari que, a hores d'ara, té els onze jugadors a l'infermeria, sent la «tangana» tan grossa que el públic volia linxar el defensa assassí...

Però el temps no és més que un doctor «narcisista» que té excessiva cura de si mateix i que en veure's malament no dubta a adoptar de cop una teràpia a partir del lema que «no hi ha mal que cent anys duri», i al mal, en un termini llarg o curt, li posa remei adoptant les tècniques conegudes més sofisticades. El camp de l'experimentació pròpia s'ha fet extensiu a la medicina dels altres i ja sap com curar-ho tot menys una cosa negra i incerta que no controla, que li fuig de les mans i que sols el fet de pensar-hi el condueix al nihilisme més cru. Sap que, a diferència de les malalties que ha experimentat, no la pot provar. No pot provar la mort perquè té com a condemna l'eternitat, i no entén la mort. Entén el patiment i l'alegria i la veritat i la mentida, però a la mort no l'entén perquè sempre ha estat viu: Aleshores, no sap amb qui ha de fer pactes i plora i gesticula aturmentat i calla devorant un silenci que tot és pregunta, sent, ben igual que l'eternitat, el seu càstig el turment constant perquè sense entendre una cosa no entén res. Nosaltres, el públic, feim l'esforç d'entendre'l, ens entendrim i ploram juntament amb el personatge de la pel·lícula.