Prendre decisions

Més o menys, la majoria de persones assumim aquest llast com si es tractàs d'un pes addicional enquistat en el nostre organisme. Prendre decisions no és fàcil, no perquè suposi elegir i elegir suposi renunciar, sinó perquè no en podem dir elegir, realment, d'optar per una de dues coses iguals. Una altra cosa és quan es tracta de persones que, per alguna raó de mèrit propi o d'herència, estan en condicions de posar en valor diferències que, en el nostre cas, serien imperceptibles. Dit altrament, als rics, per exemple, els és més fàcil triar, perquè les petites diferències que distingeixen una opció d'una altra poden suposar guanys multimilionaris. Es pot envejar els rics, genèricament, per algunes coses, però, sobretot, perquè poden esquivar molts d'episodis de perplexitat i, així, decidir-se amb més garanties. Altrament dit: als rics els convé prendre decisions contínuament, mentre que als pobres ni ens convé ni ens deixa de convenir: la majoria de decisions possibles no canviarien les coses.

No obstant, ara el món de les megafinances, és a dir del poder, ha passat "potser encara no n'ha sortit" per un gual on totes les decisions implicaven riscos tan elevats que les feia assemblar massa. Davant dues coses iguals, han acudit al recurs de sempre: engegar treballadors al carrer, destruir treball, crear misèria i desesperació, davant la mirada tímida i empegueïda dels governs titella. Per si de cas, els poderosos copegen el dèbils, fins que el panorama recobri visibilitat i es puguin prendre decisions amb més coneixement de causa. Són uns valents.