El canvi en «Els estats de connivència»

És curiós "per cert" que el llibre, malgrat la seva forma versificada, està editat per Empúries dins la mateixa col·lecció de narrativa en la qual va publicar El Canvi. Tanmateix, si excloem L'estuari, El vellard i L'escarcellera, un té la convicció que tots els seus llibres fins ara "independentment de presentar-se en vers o en prosa" pertanyen més que res al gènere de la parenta pobra. Aquest també seria el cas de El Canvi, malgrat les seves 590 pàgines; entre altres motius, per l'abundància de poemes inclosos, però no sols per això. I no diguem ja en el cas de Carrer Marsala, un dels textos bauçanencs més substanciosos, malgrat no estar versificat i haver estat presentat com una narració.

Però és possible que en Els estats de connivència ens trobem per primera vegada amb uns textos que, més que presentar, volen explicar-nos la seva visió del món i de la bolla (per a no emprar mots tifuts com cosmovisió o Weltanschaung). És ver, sens dubte, que a El Canvi, Miquel Bauçà ja va voler explicar alguna de les seves matèries o obsessions cabdals, com la del Canvi amb majúscula i la de la seva concepció d'Amèrica com la màxima encarnació de la tecnologia que tot ho pot i de la netedat i l'ordre que li són consubstancials. Però el fet que volgués fer-ho no vol dir que ho aconseguís gaire. En canvi, en Els estats de connivència, ho assoleix molt més. Encara que aquesta nova claredat expositiva pugui, qualque moment, perjudicar la pluralitat de sentits que és pròpia de la poesia.

Per exemple, quan parla tan insistentment de la transcendència dels somnis: «Si encara no podem/ prescindir de la família/ o la sexualitat,/ la idea és recloure's/ i dormir per descobrir/ l'esplendor únic dels somnis». I encara: «El meu fi és dormir molt,/ per poder activar els somnis./ Qualsevol altra acció/ no té gens de sapidesa/ o, pitjor, massa sovint,/ produeix sofrença inútil». Un altre exemple prou clar és l'entrada que comença amb «Aberració suprema», entrada que té ella tota soleta 577 versos, i en la qual continua insistint en la importància total dels somnis per al viure més alt i més ple. D'aquesta és la tirada següent: «La cultura és un aspecte/ secundari en els humans./ Un nadó deixat als boscos/ o bé en un illot soliu/ no sabria de fer randa,/ però els somnis "el teixit"/ fóra exactament idèntic/ al sistema que tinc jo./ No cap de les meravelles/ inventades fins avui/ no pot comparar-se als somnis./ Són bellesa terminal:/ no fretura ni per pensa/ de cap justificació,/ i a més a més és gratuïta,/ com si hi hagués un déu bo,/ escondit per dins la boira,/ que ha volgut fer-nos regals/ d'aquesta alta meravella,/ que no ens mereixem per res». La cita és llarga però me sembla que està totalment justificada.

Crec haver estat un seguidor fidel de l'escriptura de Miquel Bauçà des de finals dels cinquanta i, certament, no record cap text seu similar als que acab de transcriure. La qual cosa no vol dir en absolut que, en altres temes bauçanencs, no trobem en Els estats de connivència una forta o, més aviat, una total continuïtat. Per exemple quan ens diu: «Sóc misantrop? No, no, gens:/ no menystinc la resta d'homes,/ car em menystindria a mi,/ però no són tolerables,/ tal com són, ara mateix». I també, per descomptat: «Jo que mai no he sopat,/ que d'on pouo tanta força?/ De tractar només amb mi». La polèmica i el rebombori crec que estan, de bell nou, assegurats. I això jo crec que és bo per a la col·lectivitat i per a «l'hortet de la literatura catalana, tan adesat, tan polit i tan avorrit», com va apuntar Sebastià Alzamora quan va aparèixer El Canvi.