Neorurals

Fa temps que es fan explícites les dificultats d'adaptació dels colonitzadors d'allò que abans anomenàvem la pagesia. Els pioners d'aquest moviment foren els hippies residuals que, inicialment al Principat de Catalunya, s'instal·laren en masies ubicades lluny de remeis (deu ser per la proximitat de França que la teoria de Rousseau sobre el bon salvatge sempre ha tengut més adeptes a Catalunya). Record una família així, que assumia la contradicció de sentir-se còmoda en una casa inconfortable qualificant-se a si mateixa de neorural. El matrimoni estava molt compromès en la lluita per salvar del filferro unes propietats del progre Lluís Racionero i d'una societat inversora: els especuladors de la verdesca hi volien establir cérvols captius. El negoci era cobrar per safaris fotogràfics als rics amants dels riscs controlats i amb consciència ecològica. Crec que aquella família i les hosts de l'Esquerra Republicana aconseguiren aturar la malifeta, i el pobre Racionero, mancat de bucòliques, remotes i rendibles fagedes on fer pasturar l'ànima, momentàniament s'hagué de conformar amb l'exploració anatòmica (i qui sap si també espiritual) d'una formosa experta que impartia ciència sexual als televidents embadalits. Per arribar a aquella vall recòndita dels Pirineus, pròxima al poblet d'Oix, haguérem de travessar amb un tot terreny alguns torrents furiosos. Allà no hi havia problemes d'aigua com els que han patit uns amics meus, també neorurals, aquest estiu. Són un matrimoni de missers, competents i d'anomenada, que varen optar per alternar el desori de Palma amb la pau d'una finqueta rústica d'Artà. Ella, na Carme, és originària de Lleida i, naturalment, s'ha adaptat perfectament a la vida mallorquina. Queden, però, racons de la nostra manera de pensar, de ser o de parlar que encara li són estranys. El cas és que, a la possessioneta que s'han arreglat, hi havia un pou de cabal relativament important; era l'únic de la contrada i abastia aquella finca i les veïnades des de temps immemorial. Però l'estiu passat es va assecar. Ja us podeu imaginar el disgust que tengueren i les passes que degueren fer per posar-hi remei. És notori que en els nostres pobles, davant qualsevol cataclisme domèstic com aquest, una munió d'experts s'ofereix per emetre diagnòstics i proposar solucions; i d'això Artà no n'és precisament l'excepció. Si de cas, per la proximitat de Capdepera, hi deuen aparèixer, a més dels remeis corrents, les variants espiritistes, especialment indicades per a fenòmens misteriosos, difícils d'entendre des de la racionalitat estricta. Na Carme em relatava el desconcert que li produïa aquesta situació, però va ser capaç de posar en ordre i sintetitzar tota la informació disponible. Em va dir: «Mira, Joan, pel poble, amb petites diferències, he pogut arreplegar tres tipus d'explicacions. Uns diuen que això és que algú ha fet un altre pou per allà i ens ha pres l'aigua. Altres creuen que la sequera és tan excepcional que el nivell ha baixat molt i hauríem de fer el pou més fondo. La tercera explicació, la que té més partidaris i, per tant, deu ser la més probable, és que és un incert. Em diuen que és un incert que passi això, i m'ho diuen amb cara de resignació, però no m'ha aclarit ningú què és un incert, i jo no he gosat demanar-ho. M'ho podries explicar, tu? Què hi puc fer, si la causa de l'assecament del pou és un incert?».