Cap al martiri?

En la vida i en la política no és mai bo humiliar ningú: ni l'enemic, ni l'adversari, ni l'aliat. Si no se n'aconsegueix la destrucció plena, en un moment o en un altre arriba l'hora de passar comptes. Unió Mallorquina sap molt bé el que significa la humiliació perquè la ha patida en carn pròpia, quan Cañellas destituí Maria Antònia Munar o quan determinats sectors donaven per fet l'estiu del 1999 o la primavera postelectoral del 2000 que la seva obligació era pactar amb el Partit Popular. La humiliació sempre consistia en el mateix: negar la seva autonomia com a projecte polític autònom, la qual cosa equivalia a negar o menystenir la capacitat de negociació del partit en funció dels elements estratègics o ideològics que consideràs oportuns. Això i no res més és humiliar en política. Aznar no fou vexat quan el Parlament no li aprovà la reforma de les unitats o la llei d'estrangeria en els termes que ell volia. Fou derrotat, que no té perquè ser el mateix. En aquests moments, hi ha sectors del Pacte de Progrés que es mostren partidaris de començar a recórrer el camí del martiri fins arribar, si cal, a les eleccions de 2003 amb les butzes defora. Ara no importa tant discutir si aquesta seria una estratègia encertada, com de constatar que aquesta és la resposta de qui s'ha sentit humiliat. El silenci posterior a la reunió entre Antich i Munar és de prudència mentre s'acaba de veure què pot passar. Un altre guirigai podria provocar el retorn del PP a les institucions. Però això, per a aquests sectors, seria una derrota, no una humiliació.