D'abans de l'esclafit

Abans que esclatàs l'11 de setembre de Manhattan, hi ha haver una estona d'11 de setembre normal, és a dir, amb una part d'Espanya sofregint-se la sang. Hi ha molts d'espanyols que participarien encantats en una diada, posem per cas, d'Astúries, però que prohibirien l'11 de setembre. Com aquesta senyora que es queixava a la ràdio de la persecució a què se sotmet l'espanyol, la cultura espanyola i la mateixa idea d'Espanya per part de la Generalitat en bloc i sobretot del seu president, l'honorable Jordi Pujol. Tot plegat, ja és ben sabut i no s'ho paga aixecar-ho d'en terra. A no ser que decidim afinar una mica més l'oïda. De què es queixa aquesta senyora, ja ho sabem, de la mateixa manera que sabem que se seguirà queixant en els mateixos termes i en el mateix to d'honor ultratjat siguin quines siguin la realitat i la seva evolució. Aquesta és una qüestió d'actitud, diríem, una qüestió de fe. Quan es té fe en una determinada forma d'Espanya, no s'admeten ni tebieses, dubtes ni desviacions. Però per què desentona tant aquesta senyora? Proposta d'explicació: perquè li fa por, tot i que treballa i viu a Catalunya, enriquir la seva identitat amb un nou sentiment de pertinença, per més que sigui no excloent. Aquesta senyora, en el fons, tem arribar-se a sentir una mica catalana, ja que la seva espanyolitat és d'un fonamentalisme que no admet impureses. Un canvi de llengua, de cultura, una senyera, un rètol que li presenta una petita dificultat, la canalització d'uns sentiments a través del futbol, l'enfrontament amb un company de feina fanàtic: qualsevol indici de resquitllament de la uniformitat imperial genera impureses que podrien tacar la seva espanyolitat, que en el seu cas és una virginitat històrica que, com en certes religions viscudes des de l'integrisme, és un valor a preservar gorettianament. Així, és difícil no deduir que hi ha una certa forma d'identitat espanyola que es defineix per negació del que considera una part pròdiga d'un tot indiscutible. Negar el dret de Catalunya a ser el que és per història, cultura, llengua i fins i tot gegrafia, és, per a molts, la manera més natural d'afirmar-se espanyols, de proclamar l'essència de l'espanyolitat. I l'11 de setembre va ser un dia especialment indicat perquè aquesta senyora ens recordàs, irritadíssima, per la ràdio, que allò que mai no mor és l'Espanya d'ahir, la d'avui i la de sempre. I això no ho canvia l'esclafit de les torres.