¡Ostras, el perro de Su Majestad!

El maleter que havia feta la bona acció del dia, com que era arribada l'hora en punt del seu entrepà d'anxoves o del que sia, partí cap a la cafeteriona que tenen ells, allà baix, més que res perquè els bons costums no s'han de perdre mentre sia possible. I encara li restaven unes quantes hores de torn de feina. A poc a poc i bona lletra, que no era moment de córrer, amb la calda que queia. I quan tornà a la feina, devers mitja hora després, pam envant, pam enrere, les maletes ja havien estat carregades i l'avió de Madrid ja prenia pista per enlairar-se.

Va ser en aquest precís moment quan se n'adonà que les dues gàbies dels cans estaven just sullà, baix del voladís. Per un descuit de la resta del personal s'havien oblidat de carregar-les. Va ser quan, amb la intenció de poder avisar els destinataris, es dirigí a les dites gàbies per prendre nota dels detalls de l'ordre d'embarcament i així poder avisar els propietaris. La sorpresa va ser majúscula. Al continent petit hi havia un ca menut i pelut, blanc netíssim, i una llegenda gravada damunt metall daurat que deia: «Elena de Borbón (i a continuació el nom de l'animalet)». La gàbia més grossa posava: «J.C. de Borbón (i el nom del ca)». Sííí! Es tractava d'aquell ca orellut que acompanya el rei a les seves vacances mallorquines, tantes vegades fotografiats junts als diaris! Aquest moment precís va ser quan el maleter en questió es va exclamar talment el títol d'aquest escrit: 'Ostras, el perro de Su Majestad! I s'armà un rebombori tamany natural. O sia, molt gros. Telefonades espesses, atropellades, suor d'aixelles a balquena, a raig i roi. Encarregadetxos, encarregats, directors d'àrea, caporals, i demés contingent de tropa, tots que semblava que estaven escenificant una pel·lícula d'aquelles d'un temps, que tothom corre i es topen els uns amb els altres en un desgavell absolut.

Fins que arribà un alt càrrec encorbatat que, després d'haver tocat amb les mans com Sant Tomàs la rigorosa exactitud de la informació que feia moments li havien passat, immediatament es va disposar a prendre les mesures oportunes, o sia, d'entrada reservar passatge pels dos animals dins el seguent vol que partís cap a la capital de capitals. Al mateix temps cridar a la Casa Reial per donar explicacions del fatal succeït. I demanar excuses, clar. A continuació, comparegué a pas lleuger una parella de guàrdies civils jovenets, de primera fornada, una mica passarells, que es situaren un a cada costat dels cans reials, més estirats que un fus, i amb la cara de pomes agres que saben posar aquests guardians de l'ordre quan les circumstàncies són especialment greus. Rostre molt llarg, barram estret, ja sabeu. La parella de guàrdies civils, no abandonaren la seva atenta i ferma vigilància fins que els dos animalets s'hagueren embarcats camí de Madrid i la porta de l'avió va ser ben tancada. Amb la feina acabada, s'atreviren a encendre una cigarreta. El malefici estava conjurat. La feina feta. Tal dia farà un any.