La mateixa història, diferents personatges

Una al·lota d'una trentena d'anys, potser un parell més, agradosa, morena d'ulls obscurs d'una profunditat vertiginosa, com la de la majoria de la gent andalusa, me fa de veure i me diu, Biel, te n'he de contar una. I jo que bé, venga, que jo en visc, d'històries, més malament que bé. Es tracta d'una família que va venir a Mallorca procedent de Granada quan ella, aquesta dona feta i condreta que ara tenc suquí, asseguda amb mi a una taula de la terrassa d'un bar de barriada de Ciutat davant una cervesa, tenia molt pocs anys. El seu pare es dedicà a la construcció, malgrat venia de l'agricultura. D'Andalusia pràcticament tothom venia de l'agricultura, els anys cinquanta. Ja saben vostès, terratinents que estrenyien el coll dels jornalers fins que no podien més i se n'havien d'anar. Rusca fonda, com la dels meus vells i els teus, company. Tengueren dos fills més que aquests sí que nasqueren aquí, a Mallorca. Gent maca sense cap reserva mental ni una, aleshores. Trepitjaren terreny urbà el millor que el seu enteniment els féu entendre. De surar es tractava. Manobre, cambrer, taxista... Arribà un bon moment històric i no s'hi camparen malament. Era, és, bon personal, feiner, més actiu que feiner, i sabien que aquesta era l'única carta que es podien jugar: ser bons, retents, estalviadors. Poc a poquet feren un ca seva que, aquell temps i moment, al seu lloc de procedència era absolutament impossible. Com tants i tants. Generació llarga. Li direm Rita a la meva circumstancial interlocutora, més que res per allò d'anar narrant amb referències tot allò que me contà. Els vells, la primera generació que va venir plena de joventut a provar de guanyar-se les garroves, no s'han integrat gens ni mica, ja sabeu, s'arrepleguen en grups, se munten els seus esbarts, i a més de fer feina com a formiguetes, no saberen trobar temps ni moment per pensar que això, aquí, no era la capital de l'Alhambra, era una altra terra, diferent cultura. Casa regional per apaivagar de qualque manera la malenconia d'allò tan estimat que havien hagut de deixar allà, on l'amor a la terra no rimava gens ni mica amb les seves necessitats més peremptòries. Com els meus padrins a principis de segle a tallar canya a Cuba. Com els «vente p'Alemania, Pepe», després, com els magribins i subsaharians ara mateix, aquí.