Carta al conseller d'Educació i Cultura de la Generalitat Valenciana

La primera cosa que t'he de dir és que la vostra decisió em sembla incomprensible i injustificable. Des de fa més de set segles, de l'edat mitjana fins a l'actualitat, la literatura escrita en la llengua pròpia dels valencians, els catalans i els balears ha estat concebuda pels mateixos escriptors, fins i tot en els moments més foscos de decadència, com una unitat inqüestionable dins la qual permanentment s'establien xarxes basades en la coneixença personal i literària, en els intercanvis enriquidors i en la participació en projectes i estètiques comuns. Com podria explicar-se l'existència mateixa de la prosa literària escrita pels valencians a l'època medieval sense l'obra fundacional de Ramon Llull, nascut a Mallorca i fill de pares originaris de Catalunya? Com podeu prescindir de la figura del mallorquí Marian Aguiló, que va fer una tasca decisiva en la gènesi i la promoció del moviment de la Renaixença a València? Com es pot ignorar la transcendència que va tenir l'obra del Diccionari Català-Valencià-Balear, d'Alcover i Moll, en la conformació del repertori lèxic disponible que els escriptors valencians han tengut al seu abast al llarg del segle XX? Tots aquests exemples, representatius de diferents èpoques, sorgeixen d'una perspectiva estrictament balear, però, evidentment, s'haurien de complementar amb exemples semblants, que encara serien molt més nombrosos, formulats des de la perspectiva del territori de Catalunya. Tant al llarg de la història com en l'actualitat, els escriptors, les institucions acadèmiques, les editorials, les revistes literàries, el mercat del llibre, han considerat la literatura escrita pels autors valencians, pels de Catalunya i pels de les Balears com una realitat global única. I això ha estat així amb naturalitat, sense que mai no hi hagués la necessitat de cap mena d'intervenció dirigista de les administracions públiques, de les quals, d'altra banda, durant tant de temps ens n'han faltat de pròpies. Llull, Eiximenis, March, Martorell, Metge, Timoneda, Serafí, Mayans, Ramis, Aguiló, Llorente, Verdaguer, Maragall, Costa, Carner, Rodoreda, Villalonga, Fuster, Estellés, Ferrater, Villangómez, Mira, Porcel... són escriptors de la mateixa literatura. Així s'autoperceben ells mateixos, i també així són vists pels estudiosos del país, pels manuals de literatura, pels plans d'estudis de les Universitats. I és ben clar que tots els fets canten en aquest sentit. I mai no pot ser bo contradir frontalment les evidències.

I des de fora de l'àmbit de la nostra llengua, com són percebuts els nostres escriptors? Més concretament, els departaments de filologia romànica de les més de vuitanta universitats d'arreu del món que imparteixen algun tipus de docència de la llengua i la literatura que ens són pròpies consideren que els escriptors valencians, de Catalunya i de les Balears són una única realitat literària o la territorialitzen d'acord amb les divisions politicoadministratives autonòmiques existents ara mateix? La resposta és ben clara: tots són vists com a membres d'una mateixa literatura. I igualment passa en el cas dels estudiosos estrangers que publiquen articles o llibres sobre Llull, March, Rodoreda, Villalonga o Ferrater. Dins la comunitat científica internacional, en l'àmbit de l'àrea de la filologia, no trobaríem cap estudiós rellevant que avalàs l'esquarterament de la literatura feta pels valencians, els catalans i els balears en base a arguments politicoadministratius, i pensarien que considerar que aquests tipus d'arguments tenen més pes que els lingüístics i els de la història literària compartida és una decisió del tot equivocada i indefensable.

En un món de globalització universal irreversible, i tenint la nostra llengua dins el seu mateix territori la presència i les manifestacions d'una literatura tan extraordinàriament potent com és la castellana "omnipresent als plans d'estudis de l'educació obligatòria, als suplements literaris dels diaris, a les llibreries", no pot tenir el més mínim sentit optar voluntàriament per l'empetitiment de l'espai literari que els valencians heu tengut com a propi, de manera ben natural, al llarg de la història dels darrers set segles. Un espai que és dibuixat per la presència d'unes paraules que eren i són compartides amb la gent de Catalunya i la de les Balears. En el segle XXI no serà gens fàcil que les llengües i les cultures de base demogràfica reduïda, i que, a més, no tenguin el suport incondicional d'estructures estatals, puguin garantir la seva continuïtat històrica en un estat acceptable de plenitud i de normalitat d'ús, tant social com cultural. Per això, és molt necessari que els esforços s'encaminin a la unió, a la cooperació i a la coincidència d'interessos entre aquells "llengües, cultures, pobles" que comparteixen múltiples realitats i situacions. Aquest pensam que és el nostre cas: Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears tenen una gran quantitat d'objectius comuns a l'hora d'afrontar el repte de la normalització de la seva llengua, a l'hora de garantir una base important de lectors als seus novel·listes i poetes, a l'hora d'assolir una presència diferenciada en el context de la internacionalització de les llengües i les cultures. Defugir la conquesta d'aquests objectius, propis de totes les realitats lingüístiques i culturals d'arreu del món que s'ho poden permetre, és optar pel localisme i l'autotancament.

Benvolgut conseller, supòs que després dels paràgrafs anteriors entendràs que demanem a la Conselleria que dirigeixes, i a tot el Govern de la Generalitat Valenciana, que no fragmenteu injustificadament el patrimoni literari que ens és comú. Hem estat i som una mateixa literatura. I, per tant, així han de tenir l'oportunitat d'aprendre-ho els escolars valencians. Ben igual que ho faran els mallorquins, els menorquins, els eivissencs i els formenterencs, i els de Catalunya, que en el seu manual de literatura hi trobaran els vostres grans poetes i prosistes, d'alguns dels quals és prou habitual que en llegeixin alguna obra al llarg dels seus estudis obligatoris. I és perfectament possible compaginar l'adquisició d'un coneixement global sobre els autors que han escrit en la llengua que ens és comuna, amb una priorització, de major atenció i de major preferència de lectura, dels escriptors del propi territori. Al nivell dels grans noms, compartir-los tots, però, sigui quin sigui el seu origen.

Em permetràs que aprofiti aquesta carta per reiterar la nostra voluntat d'establir relacions de col·laboració amb la Conselleria que dirigeixes. Tenim una sèrie de temes pendents, la resolució positiva dels quals seria beneficiosa per ambdues parts: l'homologació de les vostres titulacions de valencià amb les nostres de català (en aquest cas en poden estar sortint perjudicats els ensenyants valencians a l'hora d'aspirar a un lloc de feina a les Balears, fet que cada curs es dóna en abundància), l'edició de les obres de Ramon Llull, la vostra possible participació en la celebració del centenari de la Lletra de Convit... T'he de dir que la manca de col·laboració en matèria lingüística, entre les dues nostres conselleries, sobretot em sembla poc pragmàtica: podríem compartir abundants iniciatives i projectes i en trauríem una major rendibilitat social i econòmica.

Amb la confiança que acceptareu replantejar-vos les decisions que teníeu previst adoptar amb relació a l'ensenyament de la nostra literatura comuna als centres de secundària valencians, s'acomiada ben cordialment.

PD. Conseller, em permetràs que faci pública aquesta carta. Em sent obligat a donar a conèixer als mitjans de comunicació, i als ciutadans de les Balears, quin és el criteri de la nostra Conselleria sobre la decisió que s'ha anunciat que voleu adoptar.