El provincianisme de Zaplana

La sortida d'alguns dels millors autors en la nostra llengua dels temaris de secundària al País Valencià no és justificable ni tan sols des del punt de vista del secessionisme lingüístic més esbojarrat. Un sistema educatiu que priva els alumnes del dret de conèixer la figura de Ramon Llull és, a més d'absurd, provincià. Així els valencians han de patir el ridícul a què els sotmet davant la resta del món el Govern d'Eduardo Zaplana en un intent de complaure els segments més blaveristes dels seus electorals. La iniciativa, rebutjada fins i tot per alguns correligionaris, demostra fins quin punt està tenyida d'irracionalitat una ideologia a la qual el PP valencià encara ret vassatge. El que ha fet Zaplana és el mateix que si Pilar del Castillo decidís que l'assignatura de literatura castellana no pot incloure l'estudi de Gabriel García Màrquez, de Mario Vargas Llosa, d'Ernesto Sábato, de Jorge Luis Borges i de tants altres escriptors hispanoamericans de primeríssima línia. El partit d'Eduardo Zaplana està molt preocupat pel que considera una davallada preocupant del nivell que tenen els alumnes en l'àrea de les «humanitats». A València, s'han disparat totes les alarmes en aquest sentit i qualcú, per coherència, hauria de cridar a l'ordre els conservadors d'aquella comunitat autònoma. La preocupació de tots els estudiosos del fet literari es feu palesa ahir a les portades dels mitjans de comunicació d'àmbit estatal. Només una visió que subordina totalment l'educació a la ideologia "per ventura seria millor escriure «ignorància»" dels governants de torn explica aquesta escomesa contra el sentit comú. No volem dir que a València existeixi una dictadura. El zaplanisme, òbviament, està aclaparadorament legitimat per les urnes. Però, actituds com les que reflecteix la conselleria d'Educació són més pròpies d'altres temps que creiem llunyans. Aconseguir la rectificació és difícil, però no impossible. Zaplana ha de sentir la pressió discreta i responsable de les persones que dins el seu partit tenen dos dits de seny. En aquest sentit, la ministra «de les humanitats» té molta de responsabilitat.