El català i Espanya

Ja són passats vint-i-set anys d'ençà que en Franco i el seu règim desaparegueren. Amb tot aquest temps, no trobau que començam a tenir ja una mica de perspectiva històrica per veure de què s'ha tractat la transición, la democràcia espanyola i el seu Estado de las autonomías. No sé vosaltres, però jo no veig més que una adaptació de mètodes a la conjuntura internacional a l'Europa Occidental d'avui, per continuar amb l'etern projecte espanyol d'eliminació del català. Tota la resta, bilingüismo, estatuts d'autonomia, despenalització teòrica del català... no són més que comèdies, teatres que fan per fer veure que les coses ja no van pel mateix camí.

Però, a l'hora de la veritat, ja ho veis. Jo em deman: quina recompensa han tret al cap d'aquestes ja prop de tres dècades tots aquells autonomistes que, per «pragmatisme», feren aquell gran regal a Espanya que va ser renunciar a aquell gran projecte polític d'unificació i independència dels Països Catalans que havien propugnat fins a la darreria del franquisme?

Què ha aclarit en Pujol tots aquests anys d'anar de bracet amb el Govern espanyol de torn? Si Espanya no vol el català al DNI espanyol, no el vol als bitllets d'euros, no el vol a Europa, em voleu dir en què es concreta la famosa «plurinacionalitat de l'Estat», que no s'atura de predicar aquest homenet? Quina recompensa ha donada Espanya a la catalanitat després de tots aquests anys de suport incondicional i gratuït de Convergència i Unió als seus governs successius i després d'haver-li fet d'assessor i de modernitzador econòmic? Jo deman: quins han resultat ser els utòpics: els independentistes o els qui somiaven a transformar nacionalment una cosa tan absolutament intransformable com demostra ser l'Estat espanyol?

Cordialment,