Dijous, 23. Vaig prendre aquestes notes ahir, assegut en el banc
de la paciència de la zona d'urgències d'un hospital públic. No hi
ha cap intenció de generalitzar, conscient que pertot hi ha de tot,
bo i dolent en totes les professions. A més, una part dels
professionals que ens atengueren foren eficaços i amables, però
només una part. Precisament l'altra, aquella integrada per persones
que senten indiferència pel dolor aliè, provocaren aquestes
reflexions: alguns metges de la sanitat pública obliden, amb massa
freqüència, que és el conjunt de ciutadans, sans o malalts, qui
paga les seves nòmines i que abans, amb una part dels seus
impostos, ha finançat la universitat on han pogut formar-se. A
canvi, els ciutadans, especialment els malalts, esperen d'ells
assistència mèdica eficaç i professional i, el que no és manco
important, assistència humana, aquella que guareix la part més
invisible de les ferides, aquella que afecta les persones més enllà
del dolor físic i que sovint es conhorta amb una paraula amable,
una expressió d'esperança.
Quan algú entra, per necessitat, en una clínica, penetra en un
territori hostil en el qual espera trobar remei a la seva dolença,
un tracte delicat, una atenció ràpida. De vegades, però, es troba
amb una intensa sensació d'impotència, agreujada pel fet que els
problemes de salut deixen els afectats indefensos, sense cap més
opció que la resignació i el temor que una queixa no pugui
esdevenir el motiu per una atenció encara més lenta. Dels doctors,
no pos en dubte la seva eficàcia mèdica, que en qualsevol cas deu
ser irregular i està en funció de la saviesa individual de cada un
d'ells "la medicina no és, encara, una ciència exacta i sospit que
l'error aguaita i s'acarnissa més amb els orgullosos que amb els
humils, aquells que accepten les seves limitacions" però
l'assistència humana, la seva humanitat envers aquells que
pateixen, té les mancances pròpies d'aquells l'objectiu dels quals
ha estat endurir-se davant el patiment, oblidant que cada malalt
és, sobretot, una persona amb sentiments.
Diumenge, 26." Mentre quasi tothom especula sobre els afers
sentimentals dels prínceps europeus i la idoneïtat de les seves
amistançades, tot plegat palla d'ordi i carn de model, són pocs els
qui es qüestionen la vigència d'una institució, la monarquia, que
ha esdevingut anacrònica, de formes i contingut, fonamenta la seva
supervivència al marge de les normes democràtiques per les quals es
regeixen els súbdits dels seus estats i, a sobre, es basa en un fet
humanament injust. Crec que no és una institució democràtica perquè
cap dels seus membres ocupa el seu càrrec per una decisió expressa
dels ciutadans. No hi ha eleccions per elegir-los i només l'atzar
ens pot afavorir alliberant-nos d'un mal rei. Tots els mèrits dels
membres d'una dinastia són per naixença i no estan sotmesos a la
voluntat popular. Els seus privilegis, terrenals i en algun cas
espirituals, són congènits i es transmeten per herència de sang,
seguint unes lleis successòries restrictives que sovint menystenen
les dones i sempre, per descomptat, la resta d'humans mortals. Pens
que és, en la seva essència, injusta perquè estableix diferències
entre les persones en funció del seu naixement. A cap nadó, res no
li és, per llei, prohibit en funció de la seva condició social.
Així, qualsevol persona pot esdevenir, en principi, primer
ministre, president de govern o, fins i tot, president d'un estat,
quan es tracta d'una república. En tots els casos, l'exercici de
les responsabilitats es limita a períodes legalment establerts, en
bona mesura subjectes a l'eficàcia i justícia de la seva gestió. Un
rei, però, només ho pot ser per herència i no està, en cap cas, en
funció de la seva capacitat humana o intel·lectual, ni depèn de les
seves aptituds o actituds, ni del seu esforç o voluntat. Si a això
afegim el fet que té caràcter vitalici, fins a la mort o a
l'abdicació, em sembla injust i discriminatori envers la resta de
ciutadans, que tenen un zero per cent de possibilitats de regnar.
No és cert, per tant, que en una monarquia totes les persones
siguin iguals, perquè ningú, excepte un fill de rei, o el parent
més proper en cas d'eixorcs, mai no serà rei.
Dilluns, 27." Si el nacionalisme és, segons el Papa, un pecat
contra Déu, serà necessari revisar les creences de Déu sobre
qüestions polítiques i, sobretot, la transmissió que d'elles en fa
el seu portaveu a la terra, el Papa de Roma.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.