Quin viatge!

Conten graciosament d'un infant que va passar una temporada amb uns familiars, residents lluny de casa seva, que, quan li van preguntar què era el que més li havia agradat, va contestar tornar. Des de l'Ulisses fins als road movies, tots els viatges tenen la il·lusió d'aprenentatge per al retorn. Sinó són viatges definitius. Per comprendre l'estranya substància de sentiment, raó i crueltat de què està fet l'ésser humà n'hi ha prou amb la novel·la de Conrad que dóna guió a l'Apocalipsis de Coppola. No és habitual, ni tan sols fantasejant, que una cosa es canviï per una altra, excepte si es tracta d'una de les conseqüències d'haver viscut. La veritat és que hi ha coses que no comencem a entendre fins que no hi arribem. Com l'edat. El retorn, en definitiva, és la fi del viatge, però amb més edat. Qui torna no és exactament qui va fugir i la distància ha desfigurat els perfils del record, les mides, les formes i els colors de les coses de sempre. Es tracta de la impalpable emoció per les coses perdudes. Per això la pluja del setembre té aquest aire melangiós. Com el retorn a les aules, on els mateixos alumnes no es reconeixen amb uns centímetres més, amb la pell més bruna o els ulls que brillen d'una altra manera. La darrera quinzena d'agost és l'època que més separacions matrimonials es registren, cuiosament. Quin retorn! Un grapat d'aquesta nova classe de professores d'institut aprofita la quinzena per recompondre's el cos i la ment per al curs i ho fa fer als seus infants en una rutina de revisions mèdiques, de material escolar, d'horaris,...que cap any, però, serà igual. Tornar sempre té quelcom de ritual, de misteriós, de mort, de temps o de llocs perduts, que es volen retrobar o reviure. Per això diuen que són joia embolicada de tristesa. O viceversa. La resta és memòria. O estadística. O costum. O xerrameca. O política: perquè Fraga fa 50 anys que va colcant en auto oficial i el PSM ens vol autodeterminar a Brussel·les. Quin viatge!